Terrorisme en democràcia. Anàlisi d'un comportament sectari / Terrorismo en democracia. Análisis de un comportamiento sectario

Sigue traducción al castellano

Exclourem de l’àmbit de la present anàlisi als grups terroristes de caràcter religiós. Seria estúpid reflexionar sobre el sectarisme com a forma d’actuació de grups que ja són, per definició, sectaris, entenent sectari en l’accepció d’organització dogmàtica.

El que vull col·locar sota el microscopi és la estructura de raonament de qui segueix matant, encara que els seus objectius puguin ser assolits per mitjans no violents , i exclourem també comportaments patològics (o psiquiàtrics) Parteixo de la base de que qui assassina als seu proïsme per ideologia no te una motivació sàdica

Llavors, quins són els motius que empenyen a algú a matar per un ideal? Descartats els motius clínics, i descartats també els casos en els que les dictadures o les invasions estrangeres en puguin donar cobertura política, no ens queda més explicació que la sensació de engabiament ideològic, en el convenciment de que d’altre forma no pot assolir els seus objectius polítics. I quin grau de culpa té en això l’estat al que s’ataca i quin grau en té la societat? Em sembla meridià que en el que no confia el terrorista és en la població per la que es postula, ja que si tingués el seu recolzament (o el d’una part quina significació quantitativa fos suficient en les institucions), sens dubta podria plantejar les seves aspiracions de forma no violenta, i així augmentar democràticament llurs expectatives d’èxit.

Perquè si el que fa es reclamar que s’assumeixin d’immediat els seus objectius polítics i no el mer dret a proposar-los, és que obvia la voluntat de la ciutadania. Aquesta és una actitud feixista (encara que ara els feixistes espanyols utilitzen aquesta expressió, juntament amb la de nazi, per qualificar-nos als demòcrates perd credibilitat. Però la segueixo creient ajustada al cas)

Llavors, què és el que li passa pel cap a un assassí ideològic moments abans de matar? Creurà que aquest assassinat no denigra llurs ideals? Que l’enemic rendirà els seus exercits al dia següent, tot temorenc? Que matant al poble que diu defensar s’acosta als seus objectius estratègics? És el més semblant a creure que un platet volador ens vindrà a salvar... és una idea absurda, contradictòria, aliena al seny, vinculable, indubtablement, quan als seus objectius (que només ell percep assolibles) quant als mètodes i quan a l’encarnació del dogma com a únic valor, a una secta de qualsevol tipus. Res és més important que la pàtria, que el líder, que la fe, que la revolució, que déu, que... És exactament el mateix comportament irracional.

I què busca el terrorisme amb els assassinats? L’única opció raonable només pot ser: entendre el terror, no entre l’enemic, sinó entre els seus propis ciutadans, entre la població per la que pretén lluitar. La seva dominació mitjançant la violència. Forçar per la por la seva adhesió incondicional a la causa (i als seus mètodes, enquistats en la pròpia definició de projecte), amb un nucli ideològic forçosa i completament dogmàtic (de cap altre forma que mitjançant el dogma, l’acte de fe, por plantejar-se la seva lluita). Perquè no s’adona en aquest moment que la violència ha suplantat el judici polític perquè l’ha pervertit necessàriament, buidant-lo de l’indispensable capacitat crítica que defineix i justifica qualsevol acció política? Perquè no pot fer-ho sense haver-se de plantejar la finalitat mateixa de la seva vida i la seva missió sagrada a la terra...

I perquè, arribats a aquest punt d’irracionalitat, el que necessita (fugint de la reflexió) és la reacció visceral a la que ens té acostumats l’estat quan els sentiments substitueixen el raonament polític. Repressió, ilegalitzacions, tancament de diaris, anatemització de consultes populars, detencions indiscriminades. Creu demostrar el seu poder, però el que de veritat es percep és por.

Més combustible per a un foc que no fa atre cosa que retroalimentar-se mútua i interessadament.

Vamos a excluir del ámbito de este análisis a los grupos terroristas de carácter religioso. Sería una estupidez reflexionar sobre el sectarismo como forma de actuación de grupos que ya son, por definición, sectarios, entendido sectario en la acepción de organización dogmática.

Lo que quiero colocar bajo el microscopio es la estructura de razonamiento de quienes siguen matando, aún cuando sus objetivos pueden ser alcanzados por medios no violentos. (Y vamos a excluir también comportamientos patológicos ya que, si bien algunos casos sin duda obedecen a factores psicológicos (o psiquiátricos). Yo parto de la base de que quien asesina a sus semejantes por ideología no tiene una motivación sádica.

Y entonces, ¿cuáles son los motivos que empujan a alguien a matar por un ideal? Descartados los motivos clínicos, y descartados así mismo los casos e que una dictadura o una invasión extranjera puedan darle cobertura política, no nos queda más explicación que la sensación de enjaulamiento ideológico, en el convencimiento de que de otro modo no podría alcanzar sus objetivos políticos. Y ¿cuánto de culpa tiene en ello el estado al que ataca, y cuánto de culpa la sociedad? Se me antoja meridiano que en lo que no confía el terrorista es en la población por la que se postula, ya que si tuviera su respaldo (o de una parte cuya significación cuantitativa fuera suficiente en las instituciones) sin duda podría plantear sus aspiraciones de forma no violenta y así aumentar democráticamente sus expectativas de éxito.

Porque si lo que hacen es reclamar que se asuman de inmediato sus objetivos políticos y no el mero derecho a proponerlos, es que obvian la voluntad de la ciudadanía. Esa es una actitud fascista (aunque ahora que los fascistas usan esa expresión, junto con la de nazi, para calificarnos a los demócratas, pierde credibilidad. Pero la sigo creyendo ajustada al caso.)

Y entonces ¿qué es lo que le pasa por la cabeza a un asesino ideológico momentos antes de matar? ¿Creerá que ese asesinato no denigra sus ideales? ¿Qué el enemigo rendirá sus ejércitos al día siguiente, presa del miedo? Que matando al pueblo que dice defender se acerca a sus objetivos estratégicos? Es lo más parecido a creer que un platillo volante vendrá a salvarnos… Es una idea absurda, contradictoria, ajena al sano juicio, vinculable sin duda, en cuanto a sus objetivos (que sólo él terrorista percibe alcanzables), en cuanto a sus métodos, y en cuanto a la encarnación del dogma como único valor, a una secta de cualquier tipo. Nada es mas importante que la patria, que el líder, que la fe, que la revolución, que dios, que… Es exactamente el mismo comportamiento irracional.

Y ¿qué busca el terrorista con los asesinatos? La única opción razonable sólo puede ser una: extender el terror, no entre el enemigo, sino entre sus propios ciudadanos, entre la población por la que pretende luchar. Su dominación por medio de la violencia. Forzar por el temor su adhesión inquebrantable a la causa (y a sus métodos, enquistados en la propia definición del proyecto), con su núcleo ideológico forzosa y completamente dogmático (de ninguna otra forma que mediante el dogma, el acto de fe, puede plantearse su lucha) ¿Porqué no se da cuenta en ese momento de que la violencia ha suplantado al juicio político porque lo ha pervertido necesariamente, vaciándolo de la indispensable capacidad crítica que define y justifica cualquier acción política? Porqué no puede hacerlo sin plantearse la finalidad misma de su vida y de su misión sagrada en la tierra….

Y porqué, llegados a ese punto de irracionalidad, lo que necesita (huyendo de la reflexión) es la reacción visceral a la que nos tiene acostumbrados el estado cuando los sentimientos substituyen al razonamiento político. Represión, ilegalizaciones, cierre de periódicos, anatemización de consultas populares, detenciones indiscriminadas. Cree demostrar su poder, pero lo que se percibe es miedo.

Más combustible para un fuego que no hace otra cosa que retroalimentarse mutua e interesadamente.