Aquest bloc continúa les seves reflexions en un nou espai, amb més continguts, on hi sou tots convidats:
Este blog continúa sus reflexiones en un nuevo espacio, donde estais todos invitados:
http://esperandoalosbarbaros02.blogspot.com/dilluns, 12 de gener del 2009
dilluns, 5 de maig del 2008
El declivi de la màgia. / El declive de la magia.
(Sigue traducción al castellano)
La socialització del coneixement porta al qüestionament de la màgia religiosa com a resposta, tal i com l’hem conegut durant els dos-cents mil anys en que els paleontòlegs xifren la nostra empremta. Durant aquest període, la humanitat, en el seu conjunt, no ha tingut accés al coneixement, quina litúrgia estava reservada als iniciats, als guies d’un coneixement interessat, i on l’observació dels fets naturals i la seva explicació sobrenatural estaven intrínsecament entrelligades, bé per interès dominatiu, bé per comoditat epistemològica (ja que els que s’erigien en intèrprets de la realitat no tenien ni la resposta ni la capacitat d’obtenir-la, ni l’esperit inquisitiu imprescindible per fer-ho, acomodats en una posició de poder). Es recurrent en la història, en aquestes circumstàncies, perseguir el dubte i simplificar les explicacions, sempre sobre la base de la creença, ja que d’aquest sistema acrític el dubte conceptual en queda fora per definició.
Això no només ha estat vàlid per l’especulació purament teològica, sinó també, a causa d’aquesta indestriable amalgama doctrinària, per l’empirisme acadèmic imperant fins finals del segle XIX (sinó més enllà), on teories tan universalitzades com la de l’evolució darwniana, eren anatemitzades com l’església cristiana anatemitzava l’heliocentrisme copernicà.
Avui, al menys en l’anomenat primer mon i, de forma imprevisiblement accelerada, en països emergents (econòmicament) com Xina i Índia, que representen un terç de la humanitat, l’accés al coneixement, en diferents graus, és a l’abast de tothom, el que, forçosament, ha d’estimular l´esperit crític global. Malgrat el perill de que la manipulació informativa pugui fer perillar aquest pensament analític encaminant-lo cap a la uniformitat acomodatícia, aquesta, en definitiva, no pot deixar de ser una perversió inevitable, però, a la llarga, superable, en la mesura en que l’accés als fets i a les opinions estigui cada cop més universalitzat. I podem posar exemples: Als EUA, on la informació sobre la guerra d’Iraq està censurada i les consignes falses i interessades s’han descobert freqüents, la població, paulatinament, deixa de creure en les fonts que identifica manipuladores (com ara les governamentals). O a l’estat espanyol, on l’intent per part de la dreta de redefinir a la seva mida de la realitat des de determinats mitjans, a la fi, ha fracassat estrepitosament en mig del ridícul. Curiosament, ambdós intents han estat perpetrats per forces, o be vinculades indestriablement a la religió organitzada o be per ella mateixa amb els seus propis mitjans. Hem de congratular-nos del seu fracàs i descriure’l com un exemple del nostre punt de vista, perquè, malgrat tot, el dubte i la necessitat de coneixement per esvair-lo avança en direcció totalment oposada a la dels nostres avantpassats i el refugi esotèric es avui completament buit de consciències inquietes
Aquest pensament independent i crític amb l’explicació paranormal de la realitat a través de la religió, si bé ha existit durant les últimes centúries, també es cert que ha estat minoritari i insuficient per a trencar amb mil·lennis de fe en la màgia com a explicació. Però ara s’està produint aquest xoc davant els nostres ulls. Aquest ha de ser, per sobre de la tecnificació o els desgavells econòmics i climàtics, el tret que ha de diferenciar l’espai d’història de la humanitat en el que ens ha tocat viure. Som qui matarem els deus i alliberarem l’home de la seva esclavitud ancestral, per portar-lo on es puguin albirar cotes de humanització avui encara només entrevistes i, en tot cas, incompatibles amb genuflexions davant ídols que, a la fi, hem inventat nosaltres mateixos perquè ens acabin dominant. Cap déu no ens ha fet, sinó que nosaltres els hem fet a tots ells. Ha arribar el moment de prescindir-ne, perquè el concepte mental que representaven ha deixat de ser-nos útil.
Cal fer el següent pas. Nosaltres en som l’avançada.
La socialització del coneixement porta al qüestionament de la màgia religiosa com a resposta, tal i com l’hem conegut durant els dos-cents mil anys en que els paleontòlegs xifren la nostra empremta. Durant aquest període, la humanitat, en el seu conjunt, no ha tingut accés al coneixement, quina litúrgia estava reservada als iniciats, als guies d’un coneixement interessat, i on l’observació dels fets naturals i la seva explicació sobrenatural estaven intrínsecament entrelligades, bé per interès dominatiu, bé per comoditat epistemològica (ja que els que s’erigien en intèrprets de la realitat no tenien ni la resposta ni la capacitat d’obtenir-la, ni l’esperit inquisitiu imprescindible per fer-ho, acomodats en una posició de poder). Es recurrent en la història, en aquestes circumstàncies, perseguir el dubte i simplificar les explicacions, sempre sobre la base de la creença, ja que d’aquest sistema acrític el dubte conceptual en queda fora per definició.
Això no només ha estat vàlid per l’especulació purament teològica, sinó també, a causa d’aquesta indestriable amalgama doctrinària, per l’empirisme acadèmic imperant fins finals del segle XIX (sinó més enllà), on teories tan universalitzades com la de l’evolució darwniana, eren anatemitzades com l’església cristiana anatemitzava l’heliocentrisme copernicà.
Avui, al menys en l’anomenat primer mon i, de forma imprevisiblement accelerada, en països emergents (econòmicament) com Xina i Índia, que representen un terç de la humanitat, l’accés al coneixement, en diferents graus, és a l’abast de tothom, el que, forçosament, ha d’estimular l´esperit crític global. Malgrat el perill de que la manipulació informativa pugui fer perillar aquest pensament analític encaminant-lo cap a la uniformitat acomodatícia, aquesta, en definitiva, no pot deixar de ser una perversió inevitable, però, a la llarga, superable, en la mesura en que l’accés als fets i a les opinions estigui cada cop més universalitzat. I podem posar exemples: Als EUA, on la informació sobre la guerra d’Iraq està censurada i les consignes falses i interessades s’han descobert freqüents, la població, paulatinament, deixa de creure en les fonts que identifica manipuladores (com ara les governamentals). O a l’estat espanyol, on l’intent per part de la dreta de redefinir a la seva mida de la realitat des de determinats mitjans, a la fi, ha fracassat estrepitosament en mig del ridícul. Curiosament, ambdós intents han estat perpetrats per forces, o be vinculades indestriablement a la religió organitzada o be per ella mateixa amb els seus propis mitjans. Hem de congratular-nos del seu fracàs i descriure’l com un exemple del nostre punt de vista, perquè, malgrat tot, el dubte i la necessitat de coneixement per esvair-lo avança en direcció totalment oposada a la dels nostres avantpassats i el refugi esotèric es avui completament buit de consciències inquietes
Aquest pensament independent i crític amb l’explicació paranormal de la realitat a través de la religió, si bé ha existit durant les últimes centúries, també es cert que ha estat minoritari i insuficient per a trencar amb mil·lennis de fe en la màgia com a explicació. Però ara s’està produint aquest xoc davant els nostres ulls. Aquest ha de ser, per sobre de la tecnificació o els desgavells econòmics i climàtics, el tret que ha de diferenciar l’espai d’història de la humanitat en el que ens ha tocat viure. Som qui matarem els deus i alliberarem l’home de la seva esclavitud ancestral, per portar-lo on es puguin albirar cotes de humanització avui encara només entrevistes i, en tot cas, incompatibles amb genuflexions davant ídols que, a la fi, hem inventat nosaltres mateixos perquè ens acabin dominant. Cap déu no ens ha fet, sinó que nosaltres els hem fet a tots ells. Ha arribar el moment de prescindir-ne, perquè el concepte mental que representaven ha deixat de ser-nos útil.
Cal fer el següent pas. Nosaltres en som l’avançada.
La socialización del conocimiento lleva al cuestionamiento de la magia religiosa como respuesta tal y como la hemos conocido durante los doscientos mil años en que los paleontólogos cifran nuestra huella. Durante ese periodo, la humanidad en su conjunto no ha tenido acceso al conocimiento, cuya liturgia estaba reservada a los iniciados, a los guías de un conocimiento interesado, y donde la observación de los hechos naturales y su explicación sobrenatural estaban intrínsecamente entretejidas, bien por interés dominativo, bien por comodidad epistemológica (ya que los que se erigían en intérpretes de la realidad no tenían ni la respuesta, ni la capacidad para obtenerla, ni el espíritu inquisitivo imprescindible para hacerlo, acomodados en una posición de poder). Es recurrente en la historia, en esas circunstancias, perseguir la duda y simplificar las explicaciones, siempre sobre la base de la creencia, ya que la duda conceptual queda siempre fuera, por definición, de ese sistema acrítico.
Eso no sólo ha sido válido para la especulación puramente teológica, sino también, a causa de esa indiscernible amalgama doctrinaria, el empirismo académico imperante hasta finales del siglo XIX (sino más allá), donde teorías tan universalizadas como la de la evolución darwiniana eran anatemizadas como la iglesias cristiana anatemizó el heliocentrismo copernicano.
Hoy, al menos en el denominado primer mundo y, de forma imprevisiblemente acelerada en países emergentes como China e india, que representan un tercio de la humanidad, el acceso al conocimiento en distintos grados, está al alcance de todos lo que, forzosamente, debe estimular el espíritu crítico global. A pesar de que el peligro de que la manipulación informativa pueda poner en peligro ese pensamiento analítico, encaminándolo hacia la uniformidad acomodaticia, ésta, en definitiva, no debe dejar de ser una perversión inevitable, pero a la larga superable, en la medida en que el acceso a los hechos y a las opiniones esté cava vez más universalizado. Y podemos poner ejemplos: En los EUA, donde la información sobre la guerra de Irak está censurada y las consignas falsas e interesadas se han descubierto frecuentes, la población, paulatinamente, deja de creer en las fuentes que identifica como manipuladoras (como las gubernamentales). O el estado español, donde el intento por parte de la derecha de redefinir la realidad a su medida desde determinados medios ha fracasado estrepitosamente entre el ridículo. Curiosamente, ambos intentos han sido perpetrados por fuerzas bien vinculadas indiscerniblemente a la religión organizada, bien por ella misma desde sus propios medios. Debemos congratularnos de su fracaso y describirlo como un ejemplo de nuestro punto de vista porqué, a pesar de todo, la duda y la necesidad de conocimiento para desvanecerla avanza en dirección totalmente opuesta a la de nuestros antepasados y el refugio esotérico está hoy completamente vació de conciencias inquietas.
Ese pensamiento independiente y crítico con la explicación paranormal de la realidad a través de la religión, si bien ha existido durante las últimas centurias, no es menos cierto que ha sido minoritario e insuficiente para romper con milenios de fe en la magia como explicación. Pero ahora ese choque se está produciendo ante nuestros ojos. Ese debe ser, por encima de la tecnificación o del caos medioambiental, el hecho diferencial del espacio de historia en el que nos ha tocado vivir. Somos quienes mataremos a los dioses i liberaremos al hombre de su esclavitud ancestral, para llevarlo donde pueda divisar cotas de humanización hoy sólo entrevistas y, en todo caso, incompatibles con genuflexiones ante ídolos que, a la fin, sólo nosotros hemos inventado y que han acabado dominándonos. Ningún dios nos ha hecho, sino nosotros a todos ellos. Ha llegado el momento de prescindir de ellos porque el concepto mental que representaban ha dejado de sernos útil.
Hay que dar el siguiente paso. Nosotros somos el ariete.
Educació i irresponsabilitat. / Educación e irresponsabilidad.
(Sigue traducción al castellano)
Ens trobem sovint amb asseveracions que socialment hem acceptat sense qüestionar-les i que, en la meva opinió, amaguen en ocasions perversitats conceptuals bàsiques.
Una d’elles és l’indiscutit dret parental a l’educació. Si bé en la seva accepció original no només és vàlida, sinó que és sense dubte necessària, les societats modernes disposen ja d'instruments de correcció social que haurien d’emprar amb molta més força.
No es tracta d’imposar des de l’estat una visió unificadora de la realitat, a mode d’adoctrinament totalitari, sinó d’educar en l’acceptació (quan no assumpció) dels valors que, democràticament, la societat ha acceptat com a pilars de la nostra convivència, de progrés i de avenç.
Per això, el físic que intenta inspirar en el seu fill els valors emanats de la racionalitat empírica, o el pagès que ensenya a la seva filla la importància de l’amor per la natura no ens ha de portar a baixar la guàrdia enfront qui (i, en un àmbit que podríem definir de quasi global), nega les seves baixeses a força de provar de perpetuar-les en la seva descendència. Qui no coneix un masclista o un racista, o un homófob que, a força d’acudits, de grolleries o obertament d’opinions, no intenta que el seu fill se li assemblés també en això?
I aquí entra en joc la responsabilitat parental, que, en la mesura de que aquesta educació respon a models tant diferents i quin nivell de reeixença és tan variat com variats som els humans, amb tots els graus d’èxit i de fracàs de l’escala, esdevé, quasi per definició, en una caòtica heterodòxia de plantejaments i d’aplicacions modelars. Fins a quin punt som tots acceptablement responsables a l’hora d’educar? Jo formo part d’una generació en la que no hi havia models socials més que els dels pares, amb totes les seves càrregues ideològiques particulars. A nosaltres, els que ja no en tornarem a fer quaranta ens varen ensenyar, per exemple i entre altres moltes coses, que la transcendència de practicar relacions sexuals variava segons el sexe, i que, a més, i encara que la buidéssim de valors absoluts, una determinada tendència sexual era negativa per se, encara que fos només per la marginalitat social a la que abocava. I, per contrarestar aquests i altres obscurantismes, ens havíem de buscar la vida (i, a sobre, les respostes que contenien elements de progrés estaven absolutament ideologitzades , en un moment en que en política semblava que només era vàlid el dogma, durant la transició)
Qui ha de posar ordre a aquests excessos educacionals? Nosaltres, sense dubte. La societat democràticament organitzada, que ha de vetllar perquè el nen no esdevingui un marginat social, producte de la seva adscripció al racisme o a la homofòbia, per exemple o en un energumen patètic que nega la igualtat de gèneres perquè el seu pare li va inculcar una visió retrògrada de les dones. Vetllant per ell vetllarem paral·lelament pel progrés conjunt de la humanitat, objectiu primigeni de la nostra organització social.
Diguem-ho clar i diguem-ho alt. La nostra joventut no ha de ser mai més vehicle de les patologies antisocials, religioses o obertament delictives d’un pares manifestament incompetents, en el sentit més literal del terme. Cal que l'educació pública ho corregeixi explicant als infants en quina classe de persona esperem tots que es converteixin. I, sobre tot, malfiem-nos dels pares que, afirmant estar en possessió de la veritat, vulguin negar als seus fills la normalitat ideològica democràtica i majoritàriament acceptada. Només volen perpetuar les seves pròpies tares per fer-les més suportables.
Nos encontramos a menudo con aseveraciones que socialmente hemos aceptado sin cuestionarlas y que, en mi opinión, esconden en ocasiones perversidades conceptuales básicas.
Una de ellas es el indiscutido derecho parental a la educación. Si bien en su acepción original no sólo es válida, sino que es sin duda necesaria, las sociedades modernas disponen ya de instrumentos de corrección social que deberían usar con más fuerza.
No se trata de imponer desde el estado una visión unificadora de la realidad, a modo de adoctrinamiento totalitario, sino de educar en la aceptación (cuando no asunción) de los valores que, democráticamente, la sociedad ha aceptado como pilares de nuestra convivencia, progreso y avance.
Por eso, el físico que intenta inspirar a su hijo los valores emanados de la racionalidad empírica, o el payés que enseña a su hija la importancia del amor por la naturaleza no debe llevarnos a bajar la guardia frente a quien (y en un ámbito que podríamos definir de cuasi global), niega sus bajezas a fuerza de intentar perpetuarlas en su descendencia. ¿Quien no conoce a un machista, o a un racista, o a un homófobo que, a fuerza de chistes, de groserías, o abiertamente de opiniones, no intenta que su hijo se le pareciera también en eso?
Y aquí entra en juego la responsabilidad parental, que, en la medida en que esta educación responde a modelos tan distintos y cuyo nivel de consecución es tan variado como variados somos los humanos, con todos los grados de éxito y de fracaso de la escala, deviene, casi por definición, en una caótica heterodoxia de planteamientos y de aplicaciones modelares. ¿Hasta que punto somos todos aceptablemente responsables a la hora de educar? Yo formo parte de una generación en la que no existían modelos sociales más allá del de los padres, con todas sus cargas ideológicas particulares. A nosotros, los que ya no volveremos a cumplir los cuarenta, nos enseñaron, por ejemplo y entre otras muchas cosas, que la trascendencia de practicar relaciones sexuales variaba según el sexo y que, además, aún cuando la despojáramos de valores absolutos, una determinada tendencia sexual era negativa per se, aunque sólo fuera por la marginalidad social a la que conducía irremisiblemente. Y, para contrarrestar ése y otros oscurantismos, tuvimos que buscarnos la vida (y, encima, las respuesta que contenían elementos de progreso estaban absolutamente ideologizadas , en un momento histórico, la transición, en el que en política sólo parecía ser válido el dogma.)
¿Quien debe poner coto a esos desmanes educacionales? Nosotros, sin duda. La sociedad democráticamente organizada, que debe velar para que el niño no se convierta en un marginado social, producto de su adscripción al racismo o a la homofobia, por ejemplo, o en un energúmeno patético que niegue la igualdad de géneros porqué su padre le inculcó una visión retrógrada de las mujeres. Velando por él velaremos paralelamente por el progreso conjunto de la humanidad, objetivo primigenio de nuestra organización social.
Digámoslo alto y digámoslo claro. Nuestra juventud no debe ser nunca más vehículo de las patologías antisociales, religiosas o abiertamente delictivas de unos padres manifiestamente incompetentes, en el sentido más literal del término. Es necesario que la educación pública lo corrija, explicando a los niños en qué clase de personas esperamos que se conviertan. Y, sobre todo, desconfiemos de los padres que, afirmando estar en posesión de la verdad, quieran negar a sus hijos la normalidad ideológica democrática y mayoritariamente aceptada. Sólo quieren perpetuar sus propias taras para que les sean más llevaderas.
El síndrome de Sant Pau caigut del cavall. // El síndrome de San Pablo caído del caballo
(Sigue traducción al castellano)
Tots qui hem fumat ens hem trobat durant aquest període (el nostres anys obscurs de fum) amb gent que, amb intenció diversa, han blasmat el nostre vici. ¿Recordeu quina era la vostra actitud cap a ells?
En particular, la meva era bel·ligerant. Essent (com sense dubte hem estat tots els qui hem fumat) conscient de la malignitat del meu vici, tant pels seus estralls físics com pels seus esclavatges mentals, estava convençut que era l’únic amo de la meva decisió de la meva salut.
Avui, en la ferma transició des de la meva posició de fumador que porta deu mesos sense fumar a la de ex fumador, amb la convicció de pedra picada que el meu camí ja no té retorn, que la malaltia i la misèria mental han deixat de ser una opció, continuo mantenint que no hem de mostrar animadversió front els que fumen. I, molt menys, seguir el joc a l’establiment de regles i prohibicions que, sota el pretext de voler curar als addictes, imposin coercitivament el mantell protector de l’Estat sobre els nostres comportaments personals.
Era realment una preocupació i un repte personal no caure en el que anomeno “el síndrome de Sant Pau caigut de cavall” i, des de la meva “conversió”, començar a perseguir als fumadors (recordem que Stalin va ser seminarista i hi ha tant exemples…)
Es tracta de que la nostra clarivident comprensió de que no hem de fumar no ens porti a pensar que no ho ha de fer ningú i que tenim la força, i tal vegada la obligació moral, de fer-se'l hi veure, prescindint del respecte a la llibertat individual de cadascú per a decidir què fer amb la seva vida i salut. Jo no vull fumar, però vull seguir tenint la llibertat per fer-ho per la meva voluntat i no per la dels altres, siguin amics, parents o policies.
Todos los que hemos fumado nos hemos encontrado durante ese periodo (nuestros años oscuros (u oscurecidos por el humo)) con gente que, con diversa intención, han blasmado nuestro vicio. ¿Recordáis cuál era vuestra actitud frente a ellos?
En particular, la mía era beligerante. Siendo, como sin duda hemos sido todos los que hemos fumado, consciente de la malignidad de mi vicio, tanto por sus estragos físicos como por sus esclavajes mentales, estaba convencido de que era el único dueño de mi decisión y de mi salud.
Hoy, en mi firme transición ya desde mi posición de fumador que lleva diez meses sin fumar a la de ex fumador, con convicción de piedra picada de que mi camino ya no tiene retorno, que la enfermedad y la miseria mental ya no son una opción, sigo manteniendo que no debemos mostrar animadversión frente a los que fuman. Y mucho menos, seguir el juego al establecimiento de reglas y prohibiciones que, bajo el pretexto de querer curar a los adictos, impongan coercitivamente el manto protector del Estado sobre nuestros comportamientos personales.
Era realmente una preocupación y un reto personal no caer en lo que yo llamo el “síndrome de San Pablo caído del caballo” y, desde mi “conversión”, empezar a perseguir a los fumadores (recordemos que Stalin fue seminarista, y hay tantos ejemplos…)
Se trata sólo de que nuestra clarividente comprensión de que no debemos fumar no nos lleve a pensar que nadie debe hacerlo y que tenemos la fuerza y, tal vez, la obligación moral de hacérselo ver, prescindiendo del respeto a la libertad individual de cada cual para decidir qué hace con su vida y con su salud. Yo no quiero fumar, pero quiero seguir teniendo la libertad para hacerlo por mi voluntad y no por la de los demás, sean amigos, familia o policías.
Dogmes i més dogmes. Dogmas y más dogmas.
(Sigue traducción al castellano)
El dogma polític com a substitut de la fe religiosa. El materialisme dialèctic transformador o l’espiritualitat transformista.
Sovint se'ns venen els sistemes polítics marxistes (i no només, ja que també va ser així amb el nacionalsocialisme) com a societats on l’espiritualitat esotèrica no hi te loc. Han aconseguit erradicar de la ment del poble la idea d’un déu superior, se'ns diu. A Cuba, a la Xina, a Corea, les masses no adoren cap deïtat sobrenatural, s’han vençut les supersticions....Com si el sentit místic profundament arrelat en l’home en el transcurs de cent mil·lennis pogués vèncer-se per decret. Tant de bo fos així i la llavor del racionalisme científic pogués donar fruits de forma tan simple...
Ans al contrari, al meu entendre, el que en realitat s'ha esdevingut és la substitució (reeixida, sense dubte) d’un dogma religiós de caire paranormal per un dogma polític, molt més humà, però que conté en el seu nucli els elements de fe irracional en un bé superior que caracteritza la creença religiosa. La fe en déu es canvia per la fe en el sistema; els sacerdots o imams, pel politburó; la persistència de la immutabilitat sagrada per la de la revolució permanent i vigilant.
Son sistemes, com els teocràtics, en que la dissidència es anatemitzada i perseguida, amb igual o superior fúria, i en els que la discrepància és perseguida sense treva perquè el cos doctrinari és tan aliè a la raó que el més petit dubte pot fer trontollar tota la seva bastida ideològica.
El perill real d’aquest “evangeli” és que, al pretendre que la seva base es recolza en el cientifisme sociològic, el seu fals antropocentrisme, allunyat dels fenòmens sobrenaturals, pot omplir molt fàcilment el buit místic que deixa en les ments racionals l’abandó de la màgia religiosa.
La prova de la seva falsedat, de la feblesa de llur ideari, és que només és una substitució provisional. En efecte, una vegada ensorrats els sistemes polítics que el sustenten, a la ciutadania li cal altre vegada la mística i, no trobant-ne altre que la tradicional de base ocultista, es lliura altre cop, amb més fervor quasi sempre, a la paranormalitat irracional de la religió.
El que necessitem, en realitat, son valors espirituals racionals, fonamentats en la nostra pròpia condició humana. En valors com l'empatia, o la solidaritat, o la compassió, que tenen valors per ells mateixos, sense haver d'anar associats a bruixeries o a miracles. Valors en els que recolzar-nos per buscar vies de superació individual, col·lectiva (evolutiva, fins i tot) per fer el pas des de la crossa màgica i irracional que ens acompanya des del nostre inici com a espècie fins arribar a plantejaments que ens permetin la suficient modernitat ètica per superar moments d’incertesa com els actuals, on la línia especulativa d'abordatge a la solució dels reptes econòmics, demogràfics, tecnològics i mediambientals que ens amenacen, de forma insòlita a la nostra historia en termes de magnitud i naturalesa, en dependrà el nostre futur com a espècie. Afrontar-los amb les mateixes armes espirituals infantiloides que hem emprat fins ara ens conduirà, evident i indefectiblement, al desastre. El progrés científic ha d’acompanyar-se de la corresponent emancipació espiritual.
Madurem. Organitzem-nos. No queda gaire temps.
DOGMAS Y MÁS DOGMAS
El dogma político como substituto de la fe religiosa. El materialismo dialéctico transformador o la espiritualidad transformista.
A menudo se nos venden los sistemas políticos marxistas (y no sólo, ya que también fue así en el nacionalsocialismo) como sociedades donde la espiritualidad esotérica no tiene cabida. Han conseguido erradicar de la mente del pueblo la idea de un dios superior, se nos dice. En Cuba, en China, en Korea, las masas no adoran a ninguna deidad sobrenatural, se han vencido las supersticiones.... Como si el sentido místico profundamente enraizado en el hombre en el transcurso de cien milenios pudiera vencerse por decreto. Ojalá fuese así y la semilla del racionalismo científico pudiera dar frutos de forma tan simple.
Al contrario, a mi entender, lo que en realidad ha sucedido es la substitución (exitosa, sin duda), de un dogma religioso de carácter paranormal por un dogma político, mucho más humano, pero que contiene en su núcleo los elementos de fe irracional en un bien superior que caracteriza la creencia religiosa. La fe en dios se cambia por la fe en el sistema; los sacerdotes o imanes, por el politburó; la persistencia de la inmutabilidad, por la revolución permanente y vigilante.
Son sistemas, como los teocráticos, en los que la discrepancia es anatemizada y perseguida, con igual o superior furia, y en los que la disidencia es perseguida sin tregua porqué el cuerpo doctrinario es tan ajeno a la razón que la más mínima duda puede tambalear todo su andamiaje ideológico.
EL peligro real de ese “evangelio” es que, al pretender que su base se apoya en el cientifismo sociológico, su falso antropocentrismo, alejado de los fenómenos sobrenaturales, puede llenar muy fácilmente el vacío místico que deja en las mentes racionales el abandono de la magia religiosa.
La prueba de su falsedad, de la endeblez de su ideario, es que es sólo una substitución provisional. En efecto, una vez hundidos los sistemas que lo sustentan, la ciudadanía necesita de nuevo la mística y, no encontrando otra que la tradicional de base ocultista, se entrega otra vez, con más fervor casi siempre, a la paranormalidad irracional de la religión.
Lo que necesitamos, en realidad, son valores espirituales racionales, fundamentados en nuestra propia condición humana. En valores como la empatía, o la solidaridad, o la compasión, que tienen valor por sí mismos, sin tener que ir asociados a brujerías o milagros. Valores en los que apoyarnos para encontrar vías de superación individual, colectiva (evolutiva, incluso) para dar el paso desde la muleta mágica e irracional que nos acompaña desde nuestro inicio como especie hasta planteamientos que nos permitan la suficiente modernidad ética para superar momentos de incertidumbre como los actuales, donde de la línea especulativa de abordaje a la solución de los retos económicos, medioambientales, demográficos o tecnológicos que nos amenazan, en términos de magnitud i naturaleza, de una forma insólita en nuestra historia, depende nuestro futuro como especie. Afrontarlos con la mismas armas espirituales infantiloides que hemos usado hasta ahora nos conducirá, evidente e indefectiblemente, al desastre. El progreso científico debe acompañarse de la correspondiente emancipación intelectual.
Maduremos. Organicémonos. No queda mucho tiempo.
Sovint se'ns venen els sistemes polítics marxistes (i no només, ja que també va ser així amb el nacionalsocialisme) com a societats on l’espiritualitat esotèrica no hi te loc. Han aconseguit erradicar de la ment del poble la idea d’un déu superior, se'ns diu. A Cuba, a la Xina, a Corea, les masses no adoren cap deïtat sobrenatural, s’han vençut les supersticions....Com si el sentit místic profundament arrelat en l’home en el transcurs de cent mil·lennis pogués vèncer-se per decret. Tant de bo fos així i la llavor del racionalisme científic pogués donar fruits de forma tan simple...
Ans al contrari, al meu entendre, el que en realitat s'ha esdevingut és la substitució (reeixida, sense dubte) d’un dogma religiós de caire paranormal per un dogma polític, molt més humà, però que conté en el seu nucli els elements de fe irracional en un bé superior que caracteritza la creença religiosa. La fe en déu es canvia per la fe en el sistema; els sacerdots o imams, pel politburó; la persistència de la immutabilitat sagrada per la de la revolució permanent i vigilant.
Son sistemes, com els teocràtics, en que la dissidència es anatemitzada i perseguida, amb igual o superior fúria, i en els que la discrepància és perseguida sense treva perquè el cos doctrinari és tan aliè a la raó que el més petit dubte pot fer trontollar tota la seva bastida ideològica.
El perill real d’aquest “evangeli” és que, al pretendre que la seva base es recolza en el cientifisme sociològic, el seu fals antropocentrisme, allunyat dels fenòmens sobrenaturals, pot omplir molt fàcilment el buit místic que deixa en les ments racionals l’abandó de la màgia religiosa.
La prova de la seva falsedat, de la feblesa de llur ideari, és que només és una substitució provisional. En efecte, una vegada ensorrats els sistemes polítics que el sustenten, a la ciutadania li cal altre vegada la mística i, no trobant-ne altre que la tradicional de base ocultista, es lliura altre cop, amb més fervor quasi sempre, a la paranormalitat irracional de la religió.
El que necessitem, en realitat, son valors espirituals racionals, fonamentats en la nostra pròpia condició humana. En valors com l'empatia, o la solidaritat, o la compassió, que tenen valors per ells mateixos, sense haver d'anar associats a bruixeries o a miracles. Valors en els que recolzar-nos per buscar vies de superació individual, col·lectiva (evolutiva, fins i tot) per fer el pas des de la crossa màgica i irracional que ens acompanya des del nostre inici com a espècie fins arribar a plantejaments que ens permetin la suficient modernitat ètica per superar moments d’incertesa com els actuals, on la línia especulativa d'abordatge a la solució dels reptes econòmics, demogràfics, tecnològics i mediambientals que ens amenacen, de forma insòlita a la nostra historia en termes de magnitud i naturalesa, en dependrà el nostre futur com a espècie. Afrontar-los amb les mateixes armes espirituals infantiloides que hem emprat fins ara ens conduirà, evident i indefectiblement, al desastre. El progrés científic ha d’acompanyar-se de la corresponent emancipació espiritual.
Madurem. Organitzem-nos. No queda gaire temps.
DOGMAS Y MÁS DOGMAS
El dogma político como substituto de la fe religiosa. El materialismo dialéctico transformador o la espiritualidad transformista.
A menudo se nos venden los sistemas políticos marxistas (y no sólo, ya que también fue así en el nacionalsocialismo) como sociedades donde la espiritualidad esotérica no tiene cabida. Han conseguido erradicar de la mente del pueblo la idea de un dios superior, se nos dice. En Cuba, en China, en Korea, las masas no adoran a ninguna deidad sobrenatural, se han vencido las supersticiones.... Como si el sentido místico profundamente enraizado en el hombre en el transcurso de cien milenios pudiera vencerse por decreto. Ojalá fuese así y la semilla del racionalismo científico pudiera dar frutos de forma tan simple.
Al contrario, a mi entender, lo que en realidad ha sucedido es la substitución (exitosa, sin duda), de un dogma religioso de carácter paranormal por un dogma político, mucho más humano, pero que contiene en su núcleo los elementos de fe irracional en un bien superior que caracteriza la creencia religiosa. La fe en dios se cambia por la fe en el sistema; los sacerdotes o imanes, por el politburó; la persistencia de la inmutabilidad, por la revolución permanente y vigilante.
Son sistemas, como los teocráticos, en los que la discrepancia es anatemizada y perseguida, con igual o superior furia, y en los que la disidencia es perseguida sin tregua porqué el cuerpo doctrinario es tan ajeno a la razón que la más mínima duda puede tambalear todo su andamiaje ideológico.
EL peligro real de ese “evangelio” es que, al pretender que su base se apoya en el cientifismo sociológico, su falso antropocentrismo, alejado de los fenómenos sobrenaturales, puede llenar muy fácilmente el vacío místico que deja en las mentes racionales el abandono de la magia religiosa.
La prueba de su falsedad, de la endeblez de su ideario, es que es sólo una substitución provisional. En efecto, una vez hundidos los sistemas que lo sustentan, la ciudadanía necesita de nuevo la mística y, no encontrando otra que la tradicional de base ocultista, se entrega otra vez, con más fervor casi siempre, a la paranormalidad irracional de la religión.
Lo que necesitamos, en realidad, son valores espirituales racionales, fundamentados en nuestra propia condición humana. En valores como la empatía, o la solidaridad, o la compasión, que tienen valor por sí mismos, sin tener que ir asociados a brujerías o milagros. Valores en los que apoyarnos para encontrar vías de superación individual, colectiva (evolutiva, incluso) para dar el paso desde la muleta mágica e irracional que nos acompaña desde nuestro inicio como especie hasta planteamientos que nos permitan la suficiente modernidad ética para superar momentos de incertidumbre como los actuales, donde de la línea especulativa de abordaje a la solución de los retos económicos, medioambientales, demográficos o tecnológicos que nos amenazan, en términos de magnitud i naturaleza, de una forma insólita en nuestra historia, depende nuestro futuro como especie. Afrontarlos con la mismas armas espirituales infantiloides que hemos usado hasta ahora nos conducirá, evidente e indefectiblemente, al desastre. El progreso científico debe acompañarse de la correspondiente emancipación intelectual.
Maduremos. Organicémonos. No queda mucho tiempo.
dijous, 10 d’abril del 2008
El més covard entre vosaltres / El más cobarde entre vosotros
(Sigue traducción al castellano)
Aquest és el meu mètode quan el síndrome d’abstinència de la nicotina m’ataca. La covardia com a estratègia. Ja sé que sona una mica estúpid, però és un procés mental que ens funciona a molts. Si us l’exposo és perquè estic convençut que, si jo ho aconsegueixo qualsevol pot fer-ho (perquè, com li passava a Wilde, fins i tot les meves debilitats eren més fortes que jo).
Des del primer dia vaig saber distingir (als fumadors no ens és difícil, oi?) aquests pics d’ansietat que duren només uns minuts, intempestius però no inesperats, que semblen perillosos però que, per la seva curta durada, amb un mínim esforç, els pots reduir a irrisoris. Es semblant a : Penses que tu, que només duraràs tres minuts, por fer-me caure? Em portarà més temps reflexionar sobre la teva naturalesa que el que durarà la teva molèstia, per la qual cosa no et prendre seriosament, només faltaria… Això, que el iniciats anomenem cravings i que ens acompanya els primers dies.
Després ve l’aspecte psicològic de la desintoxicació. El perillós de veritat. El que et fa dubtar, el que et porta a aquells erms pretèrits en els que era part de la teva vida, tot recordant-te els bons moments compartits. El plaer la calada davant aquella posta de sol dalt d’aquell cim, o acompanyant-te mentre llegies a Camús, sempre sonant jazz de fons (el cabró no et recorda la tos, la furtivitat del teu vici sota la pluja tot mirant a través del vidre als teus amics que seguien dins el restaurant, la vergonya de fumar clandestinament al bany de l’aeroport, el buit a l’estómac contemplant la teva tomografia) Quan se t’apareix sempre ho fa en forma de poma prohibida. És el moment crític, en que un instant de vacil·lació pot portar-te instantàniament al pensament fatídic: Què passaria si, només per una vegada, un de sòl…? Després d’això només et queda encomanar-te a la teva força de voluntat, amb millor o pitjor sort depenent del tràngol en que et trobis (una separació, una bronca, una borratxera…) I encara que tinguis, a més de la força de voluntat, la sort (sí, la sort) de no cedir, ell ja ha establert el mecanisme. La resta és mera estadística.
En el meu cas, si m’ho hagués permès, hauria estat dels primers en caure, sens dubte. Quan vaig poder preveure’l (és fàcil veure’l venir desprès d’aguantar el craving, car el “mono” es més subtil, però no te el component de la immediatesa) vaig saber que em venceria si m’atrapava: per això, vaig decidir des del primer moment ser el més covard d’entre vosaltres. I ho vaig aconseguir. El mono no em guanya perquè quan intueixo que apareixerà no paro de córrer. Per alguns, córrer és pensar el l’aspecte negatiu del tabac, en el que t’ha pres, en la malaltia que arrossegaràs per a sempre. Però per mi córrer és no deixar de pensar en el que he aconseguit deixant-lo, en les meves noves fites, agafant el futur amb les mans mentre em miro els dits índex i pols que ja no sostenen cap cigarreta. Pensar en la mateixa posta de sol, el mateix cim, el llibre, la música, lliures de malaltia i esclavitud, pensa en tot això sense parar…. I, quan em giro ell ja no hi és. Mai resisteix una carrera i aquestes s’estan tornant més curtes cada dia.
I el més important: amb el temps ja he establert el mecanisme i ja no em cal estar sempre alerta. M’he instal·lat en aquest estadi i aquí no hi pot entrar. I no m’hi pot treure. La meva vida no és més fàcil sinó que segueix essent la mateixa complicada equació de sempre, com totes les vostres. Però, tant mateix, el tabac n’ha deixat de ser part des de fa temps perquè, passi el que passi, sempre el seguiré visualitzant com un problema i mai com una solució. Sense dubte. Mai.
En definitiva, només era explicar-vos com els que no ens atrevim a mirar al monstre a la cara també, humilment, l’anem vencent.
Ese es mi método cuando el síndrome de abstinencia de la nicotina me acecha. La cobardía como estrategia. Ya se que suena algo estúpido, pero es un proceso mental que nos funciona a algunos. Si os lo expongo es porqué estoy convencido que si yo lo consigo cualquiera puede hacerlo porqué, como le pasaba a Wilde, incluso mis debilidades eran más fuertes que yo.
Desde el primer día, supe distinguir (¿eso no es difícil para los fumadores, verdad?), esos picos de ansiedad que duran unos minutos, intempestivos pero no inesperados, que parecen peligrosos pero que por su corta duración, con un mínimo esfuerzo, puedes reducirlos a irrisorios. Es algo así como: ¿Crees que tu, que solo vas a durar tres minutos, puedes hacerme caer? Me va a llevar más tiempo reflexionar sobre tu naturaleza que lo que va a durar tu molestia, por lo que no te voy a tomar en serio, solo faltaría… Eso, que los iniciados en esa agonía llamamos cravings, y que nos acompaña los primeros días.
Después está el aspecto psicológico de la desintoxicación. El peligroso de verdad. Es el que te hace dudar, el que te lleva a esos páramos pretéritos en los que era parte de tu vida, recordándote siempre los buenos momentos que compartisteis. El placer de la bocanada inhalada frente a una puesta de sol en lo alto de un mirador, o acompañándote mientras leías a Camus, sonando siempre jazz de fondo (el cabrón no te recuerda la tos, la bocanada furtiva bajo la lluvia mirando desde el cristal a tus amigos que seguían en el restaurante, la vergüenza de fumar clandestina e insípidamente en el baño del aeropuerto, el vacío en el estómago contemplando tu tomografía). Cuando se te aparece es siempre en forma de manzana prohibida. Ése es el momento crítico, en el que un solo instante de vacilación puede llevarte instantáneamente al pensamiento fatídico: ¿Que pasaría si, sólo por una vez, uno sólo……? Después de eso, solamente te queda encomendarte a tu fuerza de voluntad, con mejor o peor suerte dependiendo de tu entereza y de en que trance te encuentres en ese momento (una separación, una bronca, una borrachera, …) Y aunque tengas, además de la fuerza, la suerte (sí, la suerte) de no ceder, él ya ha establecido el mecanismo. Lo demás es mera estadística.
En mi caso, si me hubiera permitido eso, habría sido de los primeros en caer, seguro. En cuanto pude preverlo (es fácil verle venir, después de aguantar el craving porqué el mono es más sutil, pero no tiene ese componente de inmediatez) supe que me vencería si me atrapaba. Por ello, decidí desde el primer momento ser el más cobarde de entre vosotros. Y lo conseguí. El mono no me vence porqué en cuanto intuyo que va a aparecer no paro de correr. Para algunos, correr es pensar en lo malo del tabaco, en lo que te ha quitado, en esa enfermedad que arrastraras siempre. Pero para mí no parar de correr es no dejar de pensar en lo que he conseguido dejándole, en mis nuevos logros, agarrando el futuro con las manos, mirando esos dedos índice y mediano que ya no sostienen un cigarrillo. Pensar en esa misma puesta de sol, ese libro, ese disco, libres de enfermedad y esclavitud, pensar en todo eso sin parar….. Y en cuanto me vuelvo él ya no está. Nunca resiste una carrera y éstas se están volviendo más cortas cada día.
Y lo principal: al cabo del tiempo ya he establecido el automatismo y no necesito estar alerta siempre. Me he instalado en ese estadio y ahí no puede entrar. Y nada puede sacarme de ahí. Mi vida no es más fácil sino que sigue siendo la misma complicada ecuación de siempre, como todas las vuestras. Pero, desde luego, el tabaco ha dejado de ser parte de ella desde hace tiempo porqué, pase lo que pase, siempre seguiré visualizándole como un problema y nunca como una solución. Sin lugar a dudas, Nunca.
En definitiva, sólo era explicaros como los que no nos atrevemos a mirar al monstruo a la cara también, humildemente, le vamos venciendo.
Aquest és el meu mètode quan el síndrome d’abstinència de la nicotina m’ataca. La covardia com a estratègia. Ja sé que sona una mica estúpid, però és un procés mental que ens funciona a molts. Si us l’exposo és perquè estic convençut que, si jo ho aconsegueixo qualsevol pot fer-ho (perquè, com li passava a Wilde, fins i tot les meves debilitats eren més fortes que jo).
Des del primer dia vaig saber distingir (als fumadors no ens és difícil, oi?) aquests pics d’ansietat que duren només uns minuts, intempestius però no inesperats, que semblen perillosos però que, per la seva curta durada, amb un mínim esforç, els pots reduir a irrisoris. Es semblant a : Penses que tu, que només duraràs tres minuts, por fer-me caure? Em portarà més temps reflexionar sobre la teva naturalesa que el que durarà la teva molèstia, per la qual cosa no et prendre seriosament, només faltaria… Això, que el iniciats anomenem cravings i que ens acompanya els primers dies.
Després ve l’aspecte psicològic de la desintoxicació. El perillós de veritat. El que et fa dubtar, el que et porta a aquells erms pretèrits en els que era part de la teva vida, tot recordant-te els bons moments compartits. El plaer la calada davant aquella posta de sol dalt d’aquell cim, o acompanyant-te mentre llegies a Camús, sempre sonant jazz de fons (el cabró no et recorda la tos, la furtivitat del teu vici sota la pluja tot mirant a través del vidre als teus amics que seguien dins el restaurant, la vergonya de fumar clandestinament al bany de l’aeroport, el buit a l’estómac contemplant la teva tomografia) Quan se t’apareix sempre ho fa en forma de poma prohibida. És el moment crític, en que un instant de vacil·lació pot portar-te instantàniament al pensament fatídic: Què passaria si, només per una vegada, un de sòl…? Després d’això només et queda encomanar-te a la teva força de voluntat, amb millor o pitjor sort depenent del tràngol en que et trobis (una separació, una bronca, una borratxera…) I encara que tinguis, a més de la força de voluntat, la sort (sí, la sort) de no cedir, ell ja ha establert el mecanisme. La resta és mera estadística.
En el meu cas, si m’ho hagués permès, hauria estat dels primers en caure, sens dubte. Quan vaig poder preveure’l (és fàcil veure’l venir desprès d’aguantar el craving, car el “mono” es més subtil, però no te el component de la immediatesa) vaig saber que em venceria si m’atrapava: per això, vaig decidir des del primer moment ser el més covard d’entre vosaltres. I ho vaig aconseguir. El mono no em guanya perquè quan intueixo que apareixerà no paro de córrer. Per alguns, córrer és pensar el l’aspecte negatiu del tabac, en el que t’ha pres, en la malaltia que arrossegaràs per a sempre. Però per mi córrer és no deixar de pensar en el que he aconseguit deixant-lo, en les meves noves fites, agafant el futur amb les mans mentre em miro els dits índex i pols que ja no sostenen cap cigarreta. Pensar en la mateixa posta de sol, el mateix cim, el llibre, la música, lliures de malaltia i esclavitud, pensa en tot això sense parar…. I, quan em giro ell ja no hi és. Mai resisteix una carrera i aquestes s’estan tornant més curtes cada dia.
I el més important: amb el temps ja he establert el mecanisme i ja no em cal estar sempre alerta. M’he instal·lat en aquest estadi i aquí no hi pot entrar. I no m’hi pot treure. La meva vida no és més fàcil sinó que segueix essent la mateixa complicada equació de sempre, com totes les vostres. Però, tant mateix, el tabac n’ha deixat de ser part des de fa temps perquè, passi el que passi, sempre el seguiré visualitzant com un problema i mai com una solució. Sense dubte. Mai.
En definitiva, només era explicar-vos com els que no ens atrevim a mirar al monstre a la cara també, humilment, l’anem vencent.
Ese es mi método cuando el síndrome de abstinencia de la nicotina me acecha. La cobardía como estrategia. Ya se que suena algo estúpido, pero es un proceso mental que nos funciona a algunos. Si os lo expongo es porqué estoy convencido que si yo lo consigo cualquiera puede hacerlo porqué, como le pasaba a Wilde, incluso mis debilidades eran más fuertes que yo.
Desde el primer día, supe distinguir (¿eso no es difícil para los fumadores, verdad?), esos picos de ansiedad que duran unos minutos, intempestivos pero no inesperados, que parecen peligrosos pero que por su corta duración, con un mínimo esfuerzo, puedes reducirlos a irrisorios. Es algo así como: ¿Crees que tu, que solo vas a durar tres minutos, puedes hacerme caer? Me va a llevar más tiempo reflexionar sobre tu naturaleza que lo que va a durar tu molestia, por lo que no te voy a tomar en serio, solo faltaría… Eso, que los iniciados en esa agonía llamamos cravings, y que nos acompaña los primeros días.
Después está el aspecto psicológico de la desintoxicación. El peligroso de verdad. Es el que te hace dudar, el que te lleva a esos páramos pretéritos en los que era parte de tu vida, recordándote siempre los buenos momentos que compartisteis. El placer de la bocanada inhalada frente a una puesta de sol en lo alto de un mirador, o acompañándote mientras leías a Camus, sonando siempre jazz de fondo (el cabrón no te recuerda la tos, la bocanada furtiva bajo la lluvia mirando desde el cristal a tus amigos que seguían en el restaurante, la vergüenza de fumar clandestina e insípidamente en el baño del aeropuerto, el vacío en el estómago contemplando tu tomografía). Cuando se te aparece es siempre en forma de manzana prohibida. Ése es el momento crítico, en el que un solo instante de vacilación puede llevarte instantáneamente al pensamiento fatídico: ¿Que pasaría si, sólo por una vez, uno sólo……? Después de eso, solamente te queda encomendarte a tu fuerza de voluntad, con mejor o peor suerte dependiendo de tu entereza y de en que trance te encuentres en ese momento (una separación, una bronca, una borrachera, …) Y aunque tengas, además de la fuerza, la suerte (sí, la suerte) de no ceder, él ya ha establecido el mecanismo. Lo demás es mera estadística.
En mi caso, si me hubiera permitido eso, habría sido de los primeros en caer, seguro. En cuanto pude preverlo (es fácil verle venir, después de aguantar el craving porqué el mono es más sutil, pero no tiene ese componente de inmediatez) supe que me vencería si me atrapaba. Por ello, decidí desde el primer momento ser el más cobarde de entre vosotros. Y lo conseguí. El mono no me vence porqué en cuanto intuyo que va a aparecer no paro de correr. Para algunos, correr es pensar en lo malo del tabaco, en lo que te ha quitado, en esa enfermedad que arrastraras siempre. Pero para mí no parar de correr es no dejar de pensar en lo que he conseguido dejándole, en mis nuevos logros, agarrando el futuro con las manos, mirando esos dedos índice y mediano que ya no sostienen un cigarrillo. Pensar en esa misma puesta de sol, ese libro, ese disco, libres de enfermedad y esclavitud, pensar en todo eso sin parar….. Y en cuanto me vuelvo él ya no está. Nunca resiste una carrera y éstas se están volviendo más cortas cada día.
Y lo principal: al cabo del tiempo ya he establecido el automatismo y no necesito estar alerta siempre. Me he instalado en ese estadio y ahí no puede entrar. Y nada puede sacarme de ahí. Mi vida no es más fácil sino que sigue siendo la misma complicada ecuación de siempre, como todas las vuestras. Pero, desde luego, el tabaco ha dejado de ser parte de ella desde hace tiempo porqué, pase lo que pase, siempre seguiré visualizándole como un problema y nunca como una solución. Sin lugar a dudas, Nunca.
En definitiva, sólo era explicaros como los que no nos atrevemos a mirar al monstruo a la cara también, humildemente, le vamos venciendo.
dimarts, 8 d’abril del 2008
Llenguatge i pensament. Llengua i domini Lenguaje y pensamiento. Lengua y dominio.
(Sigue traducción al castellano)
En primer lloc, fixem com a dada d’inici que l’anàlisi que es presenta en aquesta entrada te com a fonament la filosofia chomskyana, en el sentit de considerar que la capacitat per a adquirir el llenguatge es innata, configurant-lo com la pedra angular que orientarà l’organització de la nostra percepció i pensament. Per tant, sense entrar en una crítica al conductisme de Skinner, ens basarem en l’axioma de Chomsky segon el qual la llengua modela el pensament.
D’aquí podrem col·legir, sense dubte, que el llenguatge condiciona de forma absolutament determinant la nostra visió del món i la nostra relació amb el mateix. Ens formem la nostra pròpia idea del que ens envolta a partir del pensament que ens ha proporcionat el llenguatge i és a partir d’aquest instrument intel·lectual que interactuem amb el nostre entorn. El llenguatge és l’arma de la que ens servim també per a relacionar-nos amb les demés persones que conformen la nostra vida social.
No és difícil doncs deduir que, en aquest marc de relacions interpersonals, el nostre llenguatge, que ja hem conceptuat com a l’origen del nostre pensament, es norma específicament per a un fi social, constituint-se en llengua com una de llurs manifestacions. Per tant, aquesta llengua forçosament ha de condicionar, pel seu propi origen, el pensament social i, especialment, el pensament polític. Si el llenguatge condiciona el pensament, la llengua, com a instrument derivat, determina la nostra forma de veure el món. L’exemple de la manera que tenen els inuïts de relacionar-se amb el seu medi físic (i social derivat d’aquest) es tradueix, per exemple, en la riquesa de llur idioma per a descriure eixa realitat (quant a la neu, al gel, etc..) Per tant, la llengua inuït condiciona als seus parlants per a una determinada concepció del món, allunyada de la que té del seu món un parlant de maia. Diferents llengües, diferents concepcions, diferents estructures lògiques d’interactuació.
Des d’aquesta concepció resulta fàcil ara definir l’idioma com una de les armes més efectives de dominació social. Imposar la teva llengua a altre en substitució de la seva esdevé la forma més efectiva de conquesta. No només l’imposes la teva visió, sinó que el prives de l’instrument que li permet tenir la seva pròpia o qualsevol altre diferent a la teva. L’obligues a pensar sota les teves premisses mentals. I amb la desaparició d’aquest idioma es perd irremeiablement una de les formes que teníem els humans per descriure l’univers, i esdevenim, tots plegats, més pobres per sempre.
En primer lugar, fijemos como dato de inicio que el análisis que se presenta en esta entrada tiene su fundamento en la filosofía chomskyana, en el sentido de considerar que la capacidad para adquirir el lenguaje es innata, configurándolo como la piedra angular que orientará la organización de nuestra percepción y pensamiento. Por tanto, sin entrar en una crítica al conductismo de Skinner, nos basaremos en el axioma de Chomsky según el cual la lengua modela el pensamiento.
De ello podremos colegir, sin duda, que el lenguaje condiciona de forma absolutamente determinante nuestra visión del mundo y nuestra relación con el mismo. Nos formamos nuestra propia idea de lo que nos rodea a partir del pensamiento que nos ha proporcionado el lenguaje y es a partir de ese instrumento intelectual que interactuamos con nuestro entorno. El lenguaje es el arma del que nos serviremos también para relacionarnos con las demás personas que conforman nuestra vida social.
No es difícil deducir que, en ese marco de relaciones interpersonales, nuestro lenguaje, que ya hemos conceptuado como el origen de nuestro pensamiento, se norma específicamente para un fin social, constituyéndose en lengua como una de sus manifestaciones. Por tanto, esa lengua debe forzosamente condicionar, por su propio origen, el pensamiento social y, especialmente, el pensamiento político. Si lenguaje condiciona el pensamiento, la lengua, como instrumento derivado, determina nuestra forma de ver el mundo. El ejemplo de la manera que tienen los inuits de relacionarse con su medio físico (y social derivado del mismo) se traduce, por ejemplo, en la riqueza de su idioma para describir esa realidad (en cuanto a la nieve, al hielo, etc.…) Por tanto, la lengua inuit condiciona a sus hablantes para una determinada concepción del mundo, alejada de la que tiene de su mundo un hablante de maya. Distintas lenguas, distintas concepciones, distintas estructuras lógicas de interactuación.
Desde esa concepción resulta fácil ahora definir al idioma como una de las armas más efectivas de dominación social. Imponer tu lengua a otro en substitución de la suya significa la forma más efectiva de conquista. No sólo le impones tu visión, sino que le despojas del instrumento que le permite tener la suya propia, o cualquier otra distinta a la tuya: Le obligas a pensar bajo tus premisas mentales. Y con la desaparición de ese idioma se pierde irremediablemente una de las formas que teníamos los humanos para describir el universo y nos volvemos, todos, más pobres para siempre.
De ello podremos colegir, sin duda, que el lenguaje condiciona de forma absolutamente determinante nuestra visión del mundo y nuestra relación con el mismo. Nos formamos nuestra propia idea de lo que nos rodea a partir del pensamiento que nos ha proporcionado el lenguaje y es a partir de ese instrumento intelectual que interactuamos con nuestro entorno. El lenguaje es el arma del que nos serviremos también para relacionarnos con las demás personas que conforman nuestra vida social.
No es difícil deducir que, en ese marco de relaciones interpersonales, nuestro lenguaje, que ya hemos conceptuado como el origen de nuestro pensamiento, se norma específicamente para un fin social, constituyéndose en lengua como una de sus manifestaciones. Por tanto, esa lengua debe forzosamente condicionar, por su propio origen, el pensamiento social y, especialmente, el pensamiento político. Si lenguaje condiciona el pensamiento, la lengua, como instrumento derivado, determina nuestra forma de ver el mundo. El ejemplo de la manera que tienen los inuits de relacionarse con su medio físico (y social derivado del mismo) se traduce, por ejemplo, en la riqueza de su idioma para describir esa realidad (en cuanto a la nieve, al hielo, etc.…) Por tanto, la lengua inuit condiciona a sus hablantes para una determinada concepción del mundo, alejada de la que tiene de su mundo un hablante de maya. Distintas lenguas, distintas concepciones, distintas estructuras lógicas de interactuación.
Desde esa concepción resulta fácil ahora definir al idioma como una de las armas más efectivas de dominación social. Imponer tu lengua a otro en substitución de la suya significa la forma más efectiva de conquista. No sólo le impones tu visión, sino que le despojas del instrumento que le permite tener la suya propia, o cualquier otra distinta a la tuya: Le obligas a pensar bajo tus premisas mentales. Y con la desaparición de ese idioma se pierde irremediablemente una de las formas que teníamos los humanos para describir el universo y nos volvemos, todos, más pobres para siempre.
dijous, 27 de març del 2008
Terrorisme en democràcia. Anàlisi d'un comportament sectari / Terrorismo en democracia. Análisis de un comportamiento sectario
Sigue traducción al castellano
Exclourem de l’àmbit de la present anàlisi als grups terroristes de caràcter religiós. Seria estúpid reflexionar sobre el sectarisme com a forma d’actuació de grups que ja són, per definició, sectaris, entenent sectari en l’accepció d’organització dogmàtica.
El que vull col·locar sota el microscopi és la estructura de raonament de qui segueix matant, encara que els seus objectius puguin ser assolits per mitjans no violents , i exclourem també comportaments patològics (o psiquiàtrics) Parteixo de la base de que qui assassina als seu proïsme per ideologia no te una motivació sàdica
Llavors, quins són els motius que empenyen a algú a matar per un ideal? Descartats els motius clínics, i descartats també els casos en els que les dictadures o les invasions estrangeres en puguin donar cobertura política, no ens queda més explicació que la sensació de engabiament ideològic, en el convenciment de que d’altre forma no pot assolir els seus objectius polítics. I quin grau de culpa té en això l’estat al que s’ataca i quin grau en té la societat? Em sembla meridià que en el que no confia el terrorista és en la població per la que es postula, ja que si tingués el seu recolzament (o el d’una part quina significació quantitativa fos suficient en les institucions), sens dubta podria plantejar les seves aspiracions de forma no violenta, i així augmentar democràticament llurs expectatives d’èxit.
Perquè si el que fa es reclamar que s’assumeixin d’immediat els seus objectius polítics i no el mer dret a proposar-los, és que obvia la voluntat de la ciutadania. Aquesta és una actitud feixista (encara que ara els feixistes espanyols utilitzen aquesta expressió, juntament amb la de nazi, per qualificar-nos als demòcrates perd credibilitat. Però la segueixo creient ajustada al cas)
Llavors, què és el que li passa pel cap a un assassí ideològic moments abans de matar? Creurà que aquest assassinat no denigra llurs ideals? Que l’enemic rendirà els seus exercits al dia següent, tot temorenc? Que matant al poble que diu defensar s’acosta als seus objectius estratègics? És el més semblant a creure que un platet volador ens vindrà a salvar... és una idea absurda, contradictòria, aliena al seny, vinculable, indubtablement, quan als seus objectius (que només ell percep assolibles) quant als mètodes i quan a l’encarnació del dogma com a únic valor, a una secta de qualsevol tipus. Res és més important que la pàtria, que el líder, que la fe, que la revolució, que déu, que... És exactament el mateix comportament irracional.
I què busca el terrorisme amb els assassinats? L’única opció raonable només pot ser: entendre el terror, no entre l’enemic, sinó entre els seus propis ciutadans, entre la població per la que pretén lluitar. La seva dominació mitjançant la violència. Forçar per la por la seva adhesió incondicional a la causa (i als seus mètodes, enquistats en la pròpia definició de projecte), amb un nucli ideològic forçosa i completament dogmàtic (de cap altre forma que mitjançant el dogma, l’acte de fe, por plantejar-se la seva lluita). Perquè no s’adona en aquest moment que la violència ha suplantat el judici polític perquè l’ha pervertit necessàriament, buidant-lo de l’indispensable capacitat crítica que defineix i justifica qualsevol acció política? Perquè no pot fer-ho sense haver-se de plantejar la finalitat mateixa de la seva vida i la seva missió sagrada a la terra...
I perquè, arribats a aquest punt d’irracionalitat, el que necessita (fugint de la reflexió) és la reacció visceral a la que ens té acostumats l’estat quan els sentiments substitueixen el raonament polític. Repressió, ilegalitzacions, tancament de diaris, anatemització de consultes populars, detencions indiscriminades. Creu demostrar el seu poder, però el que de veritat es percep és por.
Més combustible per a un foc que no fa atre cosa que retroalimentar-se mútua i interessadament.
El que vull col·locar sota el microscopi és la estructura de raonament de qui segueix matant, encara que els seus objectius puguin ser assolits per mitjans no violents , i exclourem també comportaments patològics (o psiquiàtrics) Parteixo de la base de que qui assassina als seu proïsme per ideologia no te una motivació sàdica
Llavors, quins són els motius que empenyen a algú a matar per un ideal? Descartats els motius clínics, i descartats també els casos en els que les dictadures o les invasions estrangeres en puguin donar cobertura política, no ens queda més explicació que la sensació de engabiament ideològic, en el convenciment de que d’altre forma no pot assolir els seus objectius polítics. I quin grau de culpa té en això l’estat al que s’ataca i quin grau en té la societat? Em sembla meridià que en el que no confia el terrorista és en la població per la que es postula, ja que si tingués el seu recolzament (o el d’una part quina significació quantitativa fos suficient en les institucions), sens dubta podria plantejar les seves aspiracions de forma no violenta, i així augmentar democràticament llurs expectatives d’èxit.
Perquè si el que fa es reclamar que s’assumeixin d’immediat els seus objectius polítics i no el mer dret a proposar-los, és que obvia la voluntat de la ciutadania. Aquesta és una actitud feixista (encara que ara els feixistes espanyols utilitzen aquesta expressió, juntament amb la de nazi, per qualificar-nos als demòcrates perd credibilitat. Però la segueixo creient ajustada al cas)
Llavors, què és el que li passa pel cap a un assassí ideològic moments abans de matar? Creurà que aquest assassinat no denigra llurs ideals? Que l’enemic rendirà els seus exercits al dia següent, tot temorenc? Que matant al poble que diu defensar s’acosta als seus objectius estratègics? És el més semblant a creure que un platet volador ens vindrà a salvar... és una idea absurda, contradictòria, aliena al seny, vinculable, indubtablement, quan als seus objectius (que només ell percep assolibles) quant als mètodes i quan a l’encarnació del dogma com a únic valor, a una secta de qualsevol tipus. Res és més important que la pàtria, que el líder, que la fe, que la revolució, que déu, que... És exactament el mateix comportament irracional.
I què busca el terrorisme amb els assassinats? L’única opció raonable només pot ser: entendre el terror, no entre l’enemic, sinó entre els seus propis ciutadans, entre la població per la que pretén lluitar. La seva dominació mitjançant la violència. Forçar per la por la seva adhesió incondicional a la causa (i als seus mètodes, enquistats en la pròpia definició de projecte), amb un nucli ideològic forçosa i completament dogmàtic (de cap altre forma que mitjançant el dogma, l’acte de fe, por plantejar-se la seva lluita). Perquè no s’adona en aquest moment que la violència ha suplantat el judici polític perquè l’ha pervertit necessàriament, buidant-lo de l’indispensable capacitat crítica que defineix i justifica qualsevol acció política? Perquè no pot fer-ho sense haver-se de plantejar la finalitat mateixa de la seva vida i la seva missió sagrada a la terra...
I perquè, arribats a aquest punt d’irracionalitat, el que necessita (fugint de la reflexió) és la reacció visceral a la que ens té acostumats l’estat quan els sentiments substitueixen el raonament polític. Repressió, ilegalitzacions, tancament de diaris, anatemització de consultes populars, detencions indiscriminades. Creu demostrar el seu poder, però el que de veritat es percep és por.
Més combustible per a un foc que no fa atre cosa que retroalimentar-se mútua i interessadament.
Vamos a excluir del ámbito de este análisis a los grupos terroristas de carácter religioso. Sería una estupidez reflexionar sobre el sectarismo como forma de actuación de grupos que ya son, por definición, sectarios, entendido sectario en la acepción de organización dogmática.
Lo que quiero colocar bajo el microscopio es la estructura de razonamiento de quienes siguen matando, aún cuando sus objetivos pueden ser alcanzados por medios no violentos. (Y vamos a excluir también comportamientos patológicos ya que, si bien algunos casos sin duda obedecen a factores psicológicos (o psiquiátricos). Yo parto de la base de que quien asesina a sus semejantes por ideología no tiene una motivación sádica.
Y entonces, ¿cuáles son los motivos que empujan a alguien a matar por un ideal? Descartados los motivos clínicos, y descartados así mismo los casos e que una dictadura o una invasión extranjera puedan darle cobertura política, no nos queda más explicación que la sensación de enjaulamiento ideológico, en el convencimiento de que de otro modo no podría alcanzar sus objetivos políticos. Y ¿cuánto de culpa tiene en ello el estado al que ataca, y cuánto de culpa la sociedad? Se me antoja meridiano que en lo que no confía el terrorista es en la población por la que se postula, ya que si tuviera su respaldo (o de una parte cuya significación cuantitativa fuera suficiente en las instituciones) sin duda podría plantear sus aspiraciones de forma no violenta y así aumentar democráticamente sus expectativas de éxito.
Porque si lo que hacen es reclamar que se asuman de inmediato sus objetivos políticos y no el mero derecho a proponerlos, es que obvian la voluntad de la ciudadanía. Esa es una actitud fascista (aunque ahora que los fascistas usan esa expresión, junto con la de nazi, para calificarnos a los demócratas, pierde credibilidad. Pero la sigo creyendo ajustada al caso.)
Y entonces ¿qué es lo que le pasa por la cabeza a un asesino ideológico momentos antes de matar? ¿Creerá que ese asesinato no denigra sus ideales? ¿Qué el enemigo rendirá sus ejércitos al día siguiente, presa del miedo? Que matando al pueblo que dice defender se acerca a sus objetivos estratégicos? Es lo más parecido a creer que un platillo volante vendrá a salvarnos… Es una idea absurda, contradictoria, ajena al sano juicio, vinculable sin duda, en cuanto a sus objetivos (que sólo él terrorista percibe alcanzables), en cuanto a sus métodos, y en cuanto a la encarnación del dogma como único valor, a una secta de cualquier tipo. Nada es mas importante que la patria, que el líder, que la fe, que la revolución, que dios, que… Es exactamente el mismo comportamiento irracional.
Y ¿qué busca el terrorista con los asesinatos? La única opción razonable sólo puede ser una: extender el terror, no entre el enemigo, sino entre sus propios ciudadanos, entre la población por la que pretende luchar. Su dominación por medio de la violencia. Forzar por el temor su adhesión inquebrantable a la causa (y a sus métodos, enquistados en la propia definición del proyecto), con su núcleo ideológico forzosa y completamente dogmático (de ninguna otra forma que mediante el dogma, el acto de fe, puede plantearse su lucha) ¿Porqué no se da cuenta en ese momento de que la violencia ha suplantado al juicio político porque lo ha pervertido necesariamente, vaciándolo de la indispensable capacidad crítica que define y justifica cualquier acción política? Porqué no puede hacerlo sin plantearse la finalidad misma de su vida y de su misión sagrada en la tierra….
Y porqué, llegados a ese punto de irracionalidad, lo que necesita (huyendo de la reflexión) es la reacción visceral a la que nos tiene acostumbrados el estado cuando los sentimientos substituyen al razonamiento político. Represión, ilegalizaciones, cierre de periódicos, anatemización de consultas populares, detenciones indiscriminadas. Cree demostrar su poder, pero lo que se percibe es miedo.
Más combustible para un fuego que no hace otra cosa que retroalimentarse mutua e interesadamente.
dijous, 13 de març del 2008
Alliberament sexual i evolució. / Liberación sexual y evolución.
(Sigue traducción al castellano)
L’objectiu la present entrada és encendre una altra llum sobre el procés femení d’alliberament (tan actual en termes de cronologia històrica absoluta), entès com a transformació evolutiva humana, ni més ni menys.
Aquesta afirmació, a la que d’entrada li admeto in cert aire de boutade, agafa com punt de partida conceptes evolutius referents als humans com a espècie: La monogàmia com a estratègia de supervivència i la submissió femenina al mascle com a conseqüència (i permeteu-me emprar aquesta terminologia per qüestions etològiques). Si bé autors com Desmon Morris (El mono desnudo), García Leal (La conjura de los machos) ja ho exposaven des de feia temps, en la meva opinió, és el primatòleg Frans de Wall (El mono que llevamos dentro. Tusquets Editores) qui en treu l’entrellat de la forma més entenedora per a neòfits com jo. En definitiva, la monogàmia assegurava al mascle la paternitat sobre les cries que havia de defensar dels predadors i en les que havia de bolcar el que en antropologia s’anomena inversió parental, es a dir, coadjuvar a la càrrega del manteniment de la prole. Aquesta és clarament una estratègia evolutiva, la que va escollir la nostra espècie, a diferència dels nostres parents propers, els ximpanzés (quina estratègia es l’infanticidi de les cries alienes quan els mascles s’apoderen d’una femella), o la dels bonobos, quina promiscuïtat sexual els porta a no distingir la seva descendència de les dels altres, per la qual cosa els mascles se’n desentenen completament.
Si analitzem qui era el paper de la femella en aquesta equació, és evident que, si bé l’estratègia (evidentment) ha funcionat, ha estat, en gran part, carregant sobre el graó mes feble. A banda d’altres esclavatges, el sistema reproductiu monogàmic exigeix, a canvi de la criança cooperativa, un control estricte del comportament sexual de la dona. La nostra història sexual ha estat exactament això, des de la religió, la política, la moral, o qualsevol altra forma majoritària de control social. La dominació d’un sexe sobre l’altre.
Així, podem afirmar que la monogàmia no és un comportament cultural humà, sinó que l’evolució ens l’ha gravat a foc l’ADN. Naixem monògams i les conseqüències d’aquesta herència les paga la dona durant tota la seva vida, en forma de submissió al mascle, a l’ordre social.
És per això que els moviments d’alliberament de la dona són tan revolucionaris. Perquè no canvien només el paper històric de la dona en la societat humana, sinó que canvien fins i tot la base evolutiva de la nostra espècie. I, després de centenars de milers d’anys, nosaltres podem viure aquest episodi, que em sembla transcendental (que transcendeix la nostra història i canvia la nostra pròpia empremta com a espècie).
L’accés de la dona als estaments de presa de decisions i, sobre tot, el que se’n ha desprès: la revolució sexual, el fet de triar parella lliurement, d`abandonar-la sense que això la privi de poder criar als seus fills, la seva emancipació emocional, la seva autosuficiència econòmica, la seva lluita en sí de forma singular, la allibera de la càrrega evolutiva que l’acompanyava des de l’inici dels temps (literalment, en termes antropològics) . I encara que sabem que els canvis no són a per tot, ni per a tothom ni de la forma adient, sí que col·legirem que el procés no admet marxa enrera.
Aquest és un triomf que, d’una banda, demostra empíricament que la nostra espècie sí és capaç d’avançar i millorar. Que l’evolució darwiniana, malgrat que sembla limitada per la manca de fites d’adaptació física de l’entorn (com tan bé assenyala el professor Eudald Carbonell), sí pot avançar per altres territoris, determinats ara per adaptacions a l’entorn social que, a la llarga, també adquirirem de naixement.
I de l’altra, que malgrat que és una fita de tota l’espècie sàpiens, el paper que hem jugat els homes en el procés ha estat, com a màxim i en el millor dels casos, el d’espectadors que s’aparten per a no molestar.
El objetivo de la presente entrada es encender una nueva luz sobre el proceso femenino de liberación (tan actual en términos de cronología histórica absoluta), entendido como transformación evolutiva humana, ni más ni menos.
Esta afirmación, a la que de entrada le admito un cierto aire de boutade, toma como punto de partida conceptos evolutivos referentes a los humanos como especie: La monogamia como estrategia de supervivencia y la sumisión femenina al macho como consecuencia (y permitidme utilizar esta terminología por cuestiones etológicas). Si bien autores como Desmond Morris (El mono desnudo), García Leal (La conjura de los machos) ya lo exponían desde hacía algún tiempo, es, en mi opinión, el primatólogo Frans de Wall (El mono que llevamos dentro. Tusquets Editores) quien lo aclara de la forma más entendedora para neófitos como yo. En definitiva, la monogamia aseguraba al macho la paternidad sobre las crías que debía defender de los depredadores y en la que debía volcar lo que en antropología se denomina inversión parental, es decir, coadyuvar a la carga de mantenimiento de la prole. Ésta es claramente una estrategia evolutiva, la que escogió nuestra especie, a diferencia de nuestros parientes cercanos, los chimpancés (cuya estrategia es el infanticidio de las crías ajenas en cuanto se apoderan de una hembra, o la de los bonobos (cuya promiscuidad sexual les lleva a no distinguir a su descendencia de las de los demás, por lo que los machos se desentienden absolutamente de ellas)
Analizando cual era el papel de la hembra es esa ecuación, es evidente que, si bien la estrategia (evidentemente) ha funcionado, ha sido en gran parte a costa del eslabón más débil. Aparte de otros esclavajes, el sistema reproductivo monogámico exige, a cambio de la crianza cooperativa, un control estricto sobre el comportamiento sexual de la mujer. Nuestra historia sexual ha sido exactamente eso, desde la religión, la política, la moral, o cualquier otra forma mayoritaria de control social. La dominación de un sexo sobre el otro.
Así, podemos afirmar que la monogamia no es un comportamiento cultural humano, sino que la evolución la ha grabado a fuego en nuestro ADN. Nacemos monógamos y las consecuencias de esta herencia las paga la mujer durante toda la vida, en forma de sumisión al macho, al orden social.
Es por eso que los movimientos de liberación femenina son tan revolucionarios. Porque no cambian sólo el papel histórico de la mujer en la sociedad humana, sino que cambian incluso la base evolutiva de nuestra especie. Y, tras centenares de miles de años, hoy podemos vivir este episodio, que se me antoja trascendental (que trasciende nuestra historia y cambia nuestra propia huella como especie).
El acceso de la mujer a los estamentos de toma de decisiones y, sobre todo, lo que de ello se ha desprendido; la revolución sexual, el derecho a escoger libremente pareja, de abandonarla sin que ello le prive de poder criar a sus hijos, su emancipación emocional, su autosuficiencia económica, su lucha en sí de forma singular, la libera de la carga evolutiva que la ha acompañado desde el inicio de los tiempos (literalmente, en términos antropológicos) Y aún sabiendo que los cambios no se producen en todas partes, ni para todo el mundo, ni de la forma adecuada, si que colegiremos que el proceso no admite marcha atrás.
Éste es un triunfo que, de una parte, demuestra empíricamente que nuestra especie sí es capaz de avanzar y mejorar. Que la evolución darwiniana, a pesar de que parece limitada por falta de metas de adaptación física con el entorno (como bien señala el profesor Eudald Carbonell) , sí puede en cambio avanzar por otros territorios, determinados ahora por adaptaciones al entorno social que, a la larga, también adquiriremos de nacimiento.
Y de la otra, que a pesar de que en un logro de toda la especie sapiens, el papel que hemos interpretado los hombres en el proceso ha sido, como máximo y en el mejor de los casos, el de espectadores que se apartan para no molestar.
Aquesta afirmació, a la que d’entrada li admeto in cert aire de boutade, agafa com punt de partida conceptes evolutius referents als humans com a espècie: La monogàmia com a estratègia de supervivència i la submissió femenina al mascle com a conseqüència (i permeteu-me emprar aquesta terminologia per qüestions etològiques). Si bé autors com Desmon Morris (El mono desnudo), García Leal (La conjura de los machos) ja ho exposaven des de feia temps, en la meva opinió, és el primatòleg Frans de Wall (El mono que llevamos dentro. Tusquets Editores) qui en treu l’entrellat de la forma més entenedora per a neòfits com jo. En definitiva, la monogàmia assegurava al mascle la paternitat sobre les cries que havia de defensar dels predadors i en les que havia de bolcar el que en antropologia s’anomena inversió parental, es a dir, coadjuvar a la càrrega del manteniment de la prole. Aquesta és clarament una estratègia evolutiva, la que va escollir la nostra espècie, a diferència dels nostres parents propers, els ximpanzés (quina estratègia es l’infanticidi de les cries alienes quan els mascles s’apoderen d’una femella), o la dels bonobos, quina promiscuïtat sexual els porta a no distingir la seva descendència de les dels altres, per la qual cosa els mascles se’n desentenen completament.
Si analitzem qui era el paper de la femella en aquesta equació, és evident que, si bé l’estratègia (evidentment) ha funcionat, ha estat, en gran part, carregant sobre el graó mes feble. A banda d’altres esclavatges, el sistema reproductiu monogàmic exigeix, a canvi de la criança cooperativa, un control estricte del comportament sexual de la dona. La nostra història sexual ha estat exactament això, des de la religió, la política, la moral, o qualsevol altra forma majoritària de control social. La dominació d’un sexe sobre l’altre.
Així, podem afirmar que la monogàmia no és un comportament cultural humà, sinó que l’evolució ens l’ha gravat a foc l’ADN. Naixem monògams i les conseqüències d’aquesta herència les paga la dona durant tota la seva vida, en forma de submissió al mascle, a l’ordre social.
És per això que els moviments d’alliberament de la dona són tan revolucionaris. Perquè no canvien només el paper històric de la dona en la societat humana, sinó que canvien fins i tot la base evolutiva de la nostra espècie. I, després de centenars de milers d’anys, nosaltres podem viure aquest episodi, que em sembla transcendental (que transcendeix la nostra història i canvia la nostra pròpia empremta com a espècie).
L’accés de la dona als estaments de presa de decisions i, sobre tot, el que se’n ha desprès: la revolució sexual, el fet de triar parella lliurement, d`abandonar-la sense que això la privi de poder criar als seus fills, la seva emancipació emocional, la seva autosuficiència econòmica, la seva lluita en sí de forma singular, la allibera de la càrrega evolutiva que l’acompanyava des de l’inici dels temps (literalment, en termes antropològics) . I encara que sabem que els canvis no són a per tot, ni per a tothom ni de la forma adient, sí que col·legirem que el procés no admet marxa enrera.
Aquest és un triomf que, d’una banda, demostra empíricament que la nostra espècie sí és capaç d’avançar i millorar. Que l’evolució darwiniana, malgrat que sembla limitada per la manca de fites d’adaptació física de l’entorn (com tan bé assenyala el professor Eudald Carbonell), sí pot avançar per altres territoris, determinats ara per adaptacions a l’entorn social que, a la llarga, també adquirirem de naixement.
I de l’altra, que malgrat que és una fita de tota l’espècie sàpiens, el paper que hem jugat els homes en el procés ha estat, com a màxim i en el millor dels casos, el d’espectadors que s’aparten per a no molestar.
El objetivo de la presente entrada es encender una nueva luz sobre el proceso femenino de liberación (tan actual en términos de cronología histórica absoluta), entendido como transformación evolutiva humana, ni más ni menos.
Esta afirmación, a la que de entrada le admito un cierto aire de boutade, toma como punto de partida conceptos evolutivos referentes a los humanos como especie: La monogamia como estrategia de supervivencia y la sumisión femenina al macho como consecuencia (y permitidme utilizar esta terminología por cuestiones etológicas). Si bien autores como Desmond Morris (El mono desnudo), García Leal (La conjura de los machos) ya lo exponían desde hacía algún tiempo, es, en mi opinión, el primatólogo Frans de Wall (El mono que llevamos dentro. Tusquets Editores) quien lo aclara de la forma más entendedora para neófitos como yo. En definitiva, la monogamia aseguraba al macho la paternidad sobre las crías que debía defender de los depredadores y en la que debía volcar lo que en antropología se denomina inversión parental, es decir, coadyuvar a la carga de mantenimiento de la prole. Ésta es claramente una estrategia evolutiva, la que escogió nuestra especie, a diferencia de nuestros parientes cercanos, los chimpancés (cuya estrategia es el infanticidio de las crías ajenas en cuanto se apoderan de una hembra, o la de los bonobos (cuya promiscuidad sexual les lleva a no distinguir a su descendencia de las de los demás, por lo que los machos se desentienden absolutamente de ellas)
Analizando cual era el papel de la hembra es esa ecuación, es evidente que, si bien la estrategia (evidentemente) ha funcionado, ha sido en gran parte a costa del eslabón más débil. Aparte de otros esclavajes, el sistema reproductivo monogámico exige, a cambio de la crianza cooperativa, un control estricto sobre el comportamiento sexual de la mujer. Nuestra historia sexual ha sido exactamente eso, desde la religión, la política, la moral, o cualquier otra forma mayoritaria de control social. La dominación de un sexo sobre el otro.
Así, podemos afirmar que la monogamia no es un comportamiento cultural humano, sino que la evolución la ha grabado a fuego en nuestro ADN. Nacemos monógamos y las consecuencias de esta herencia las paga la mujer durante toda la vida, en forma de sumisión al macho, al orden social.
Es por eso que los movimientos de liberación femenina son tan revolucionarios. Porque no cambian sólo el papel histórico de la mujer en la sociedad humana, sino que cambian incluso la base evolutiva de nuestra especie. Y, tras centenares de miles de años, hoy podemos vivir este episodio, que se me antoja trascendental (que trasciende nuestra historia y cambia nuestra propia huella como especie).
El acceso de la mujer a los estamentos de toma de decisiones y, sobre todo, lo que de ello se ha desprendido; la revolución sexual, el derecho a escoger libremente pareja, de abandonarla sin que ello le prive de poder criar a sus hijos, su emancipación emocional, su autosuficiencia económica, su lucha en sí de forma singular, la libera de la carga evolutiva que la ha acompañado desde el inicio de los tiempos (literalmente, en términos antropológicos) Y aún sabiendo que los cambios no se producen en todas partes, ni para todo el mundo, ni de la forma adecuada, si que colegiremos que el proceso no admite marcha atrás.
Éste es un triunfo que, de una parte, demuestra empíricamente que nuestra especie sí es capaz de avanzar y mejorar. Que la evolución darwiniana, a pesar de que parece limitada por falta de metas de adaptación física con el entorno (como bien señala el profesor Eudald Carbonell) , sí puede en cambio avanzar por otros territorios, determinados ahora por adaptaciones al entorno social que, a la larga, también adquiriremos de nacimiento.
Y de la otra, que a pesar de que en un logro de toda la especie sapiens, el papel que hemos interpretado los hombres en el proceso ha sido, como máximo y en el mejor de los casos, el de espectadores que se apartan para no molestar.
divendres, 7 de març del 2008
El càrtel sacerdotal europeo.
(Sigue traducción al castellano)
Potser és una apreciació personal, però sembla que, cada vegada més, l'herència del racionalisme postreinaxentista va cobrant poc a poc forma a Europa en forma d'escepticisme religiós, entès no només com el questionament moral de les creences espirituals, sinó principalment com l'abandó de les pràctiques religioses organitzades i controlades per la jerarquia. El desafectament de la societat a la església heterodoxament entesa, bé per convenciment combatentment ateu, bé per indolència agnòstica hedonista, o bé per una complerta manca de sintonia amb la nomenclatura cristiana, alimenta el laïcisme, l'enemic dels nostres “capos” espirituals.
També l’Islam, l’altra principal religió del llibre, emergent avui a Europa per l’arribada de nos habitants, veurà mermada molt aviat la seva influència per un fenomen irremeiable: Les noves generacions no podran assimilar el camí que els porti des de pràctiques criptomedievalistes fins a la modera societat de consum, amb la seva llibertat de comportaments. I la majoria, integrant consum, tecnologia i llibertat de pensament en un sòl model, abandonarà la pràctica activa de una religió que no podrà acostar-se, ni de lluny, a conjuminar la seva vida quotidiana amb el dogma de fe. Tot i això sempre quedarà un pòsit de creients, en una posició de quasi-esquizofrènia moral, quina vinyeta il·lustrada els podria dibuixar amb un ull fix en l’Alcora i l’altre en les minifaldilles (o lectures, o amistats, o treballs o universitats) de les seves dones i filles, emancipades gràcies a la immersió educativa obligatòria del nostre sistema de llibertats públiques
Altres pràctiques cobreixen avui aquesta necessitat espiritual que sembla compel.lir als ciutadans a creure en la màgia. Fe en el tarot, en “una energia”, en horòscops, en “no sé que hi ha però hi ha quelcom”, budistes, adeptes a teràpies espirituals, energies positives, cienciologistes, o moderns gaistes que creuen en la “mare terra”, etc.. Tot això tot just arriba a encobrir un fenomen que tinc per diàfan: O la gent no creu en déu, entès com el Yahvé judeo-cristià o, si ho fa, volen seguir a Jesús y volen fer-ho sense intermediaris, com en els orígens del cristianisme. Els bisbes van perdent credibilitat cada cop mes ràpid, la qual cosa es tradueix, com podem veure, en una major virulència i agitació del nucli mes dur: opusdeistes, legionaris de crist, kikos, neocatecumenistes, cristians renascuts i una llista cada cop mes nodrida de sectes cristianes, beneïdes per l’església i ferotgement combatents als canvis socials, sexuals, espirituals, científics… que avui es multipliquen a les societats modernes occidentals com en el seu temps es va estendre el racionalisme, o el liberalisme, o el marxisme, o el sufragi universal.
Un cop el càrtel sacerdotal europeu (cardenals, imams, bisbes, etc..) s’adoni de fins a quin punt es troba en procés d’eliminació com a grup de pressió d’una certa influència en la societat moderna d’aquest continent, no dubtarà ni un instant en unir-se sota la mateixa bandera, acostant la creu a la mitja lluna d’una forma històricament inèdita.
Assistirem en un futur molt proper al principi d’aquest procés. Segurament seran encara tímids intents d’aproximació. Una cosa com ara declaracions públiques de recolzament davant un intent concret que enfronti a un dels dos grups amb una nova llei, una nova línia d’investigació científica… Quelcom que sigui suficientment polèmic encara entre la ciutadania com per emmascarar la pàtina decimonònica que envernissa qualsevol entrebanc a nous avanços socials o científics. Un gest de comprensió moral...
De nosaltres, de la nostra capacitat de perspectiva i de resistència en dependrà seu èxit.
El cártel sacerdotal europeo.
Tal vez es una apreciación mía, pero parece que cada vez más, la herencia del racionalismo posrenacentista va cobrando poco a poco forma en Europa en forma de escepticismo religioso, entendido no sólo como el cuestionamiento moral de las creencias espirituales, sino principalmente, como el abandono de las prácticas religiosas organizadas y controladas por la jerarquía. El desapego de la sociedad a la iglesia heterodoxamente entendida, bien por un convencimiento combatientemente ateo, bien por una indolencia agnóstica hedonista, bien por una completa falta de sintonía con la nomenclatura cristiana, alimenta el laicismo, el enemigo de nuestros capos espirituales.
También el Islam, la otra principal religión del libro, emergente hoy en Europa por la llegada de nuevos habitantes, verá mermada muy pronto su influencia por un fenómeno irremediable: Las nuevas generaciones no podrán asimilar el camino que les lleve desde prácticas criptomedievalistas hasta la moderna sociedad de consumo, con su libertad de comportamientos. Y la mayoría, integrando consumo, tecnología y libertad de pensamiento en un único modelo, abandonará la práctica activa de una religión que no podrá acercarse, ni de lejos, a conjugar su vida cotidiana con el dogma de fe. Aunque siempre quedará un poso de creyentes, en una posición de quasi-esquizofrenia moral, cuya viñeta ilustrada los podría dibujar con un ojo fijo en el Corán y el otro en las minifaldas (o lecturas, o amistades, o trabajos, o universidades…) de sus mujeres e hijas, emancipadas gracias a la inmersión educativa obligatoria de nuestro sistema de libertades públicas.
Otras practicas cubren hoy día esa necesidad espiritual que parece compeler a los ciudadanos a creer en la magia. Fe en el tarot, en “una energía”, en horóscopos, en que “no se que hay pero hay algo”, budistas, adeptos a las terapias espirituales, energías positivas, cienciologistas, o modernos gaistas que creen en la “madre tierra”, etc.. Todo ello apenas alcanza a encubrir un fenómeno que se me antoja diáfano: O la gente no cree en dios entendido como el Yahvé judeo-cristiano, o, si lo hace, quiere seguir a Jesús y quiere hacerlo sin intermediarios, como en el origen del cristianismo. Los obispos van perdiendo credibilidad a marchas forzadas, lo cual, como podemos ver, se traduce en una mayor virulencia y agitación del núcleo más duro: opusdeistas, legionarios de cristo, kikos, neocatecumenistas, cristianos renacidos, y una lista cada vez más nutrida de sectas cristianas, bendecidas por la iglesia, y ferozmente combatientes a los cambios sociales, sexuales, espirituales, científicos… que hoy se multiplican en las sociedades modernas occidentales como en su tiempo se extendió el racionalismo o el liberalismo, o el marxismo, o el sufragio universal.
Una vez el cártel sacerdotal europeo (cardenales, imanes, obispos, etc..) se de cuenta de hasta que punto se encuentra en proceso de eliminación como grupo de presión de una cierta influencia en la sociedad moderna de este continente, no va a dudar ni un instante en unirse bajo la misma bandera, acercando la cruz a la media luna de un modo históricamente inédito.
Vamos a asistir en un futuro muy próximo al principio de éste proceso. Seguramente serán aún tímidos intentos de aproximación. Algo así como declaraciones públicas de apoyo ante un problema concreto que enfrente a uno de los dos grupos con una nueva ley, una nueva línea de investigación científica… Una cuestión que sea lo suficientemente polémico todavía entre la ciudadanía como para enmascarar la pátina decimonónica que barniza cualquier traba a nuevos avances sociales o científicos... Un gesto de comprensión moral…
De nosotros, de nuestra capacidad de perspectiva y de resistencia dependerá su éxito.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
