dijous, 10 d’abril del 2008

El més covard entre vosaltres / El más cobarde entre vosotros




(Sigue traducción al castellano)

Aquest és el meu mètode quan el síndrome d’abstinència de la nicotina m’ataca. La covardia com a estratègia. Ja sé que sona una mica estúpid, però és un procés mental que ens funciona a molts. Si us l’exposo és perquè estic convençut que, si jo ho aconsegueixo qualsevol pot fer-ho (perquè, com li passava a Wilde, fins i tot les meves debilitats eren més fortes que jo).

Des del primer dia vaig saber distingir (als fumadors no ens és difícil, oi?) aquests pics d’ansietat que duren només uns minuts, intempestius però no inesperats, que semblen perillosos però que, per la seva curta durada, amb un mínim esforç, els pots reduir a irrisoris. Es semblant a : Penses que tu, que només duraràs tres minuts, por fer-me caure? Em portarà més temps reflexionar sobre la teva naturalesa que el que durarà la teva molèstia, per la qual cosa no et prendre seriosament, només faltaria… Això, que el iniciats anomenem cravings i que ens acompanya els primers dies.

Després ve l’aspecte psicològic de la desintoxicació. El perillós de veritat. El que et fa dubtar, el que et porta a aquells erms pretèrits en els que era part de la teva vida, tot recordant-te els bons moments compartits. El plaer la calada davant aquella posta de sol dalt d’aquell cim, o acompanyant-te mentre llegies a Camús, sempre sonant jazz de fons (el cabró no et recorda la tos, la furtivitat del teu vici sota la pluja tot mirant a través del vidre als teus amics que seguien dins el restaurant, la vergonya de fumar clandestinament al bany de l’aeroport, el buit a l’estómac contemplant la teva tomografia) Quan se t’apareix sempre ho fa en forma de poma prohibida. És el moment crític, en que un instant de vacil·lació pot portar-te instantàniament al pensament fatídic: Què passaria si, només per una vegada, un de sòl…? Després d’això només et queda encomanar-te a la teva força de voluntat, amb millor o pitjor sort depenent del tràngol en que et trobis (una separació, una bronca, una borratxera…) I encara que tinguis, a més de la força de voluntat, la sort (sí, la sort) de no cedir, ell ja ha establert el mecanisme. La resta és mera estadística.

En el meu cas, si m’ho hagués permès, hauria estat dels primers en caure, sens dubte. Quan vaig poder preveure’l (és fàcil veure’l venir desprès d’aguantar el craving, car el “mono” es més subtil, però no te el component de la immediatesa) vaig saber que em venceria si m’atrapava: per això, vaig decidir des del primer moment ser el més covard d’entre vosaltres. I ho vaig aconseguir. El mono no em guanya perquè quan intueixo que apareixerà no paro de córrer. Per alguns, córrer és pensar el l’aspecte negatiu del tabac, en el que t’ha pres, en la malaltia que arrossegaràs per a sempre. Però per mi córrer és no deixar de pensar en el que he aconseguit deixant-lo, en les meves noves fites, agafant el futur amb les mans mentre em miro els dits índex i pols que ja no sostenen cap cigarreta. Pensar en la mateixa posta de sol, el mateix cim, el llibre, la música, lliures de malaltia i esclavitud, pensa en tot això sense parar…. I, quan em giro ell ja no hi és. Mai resisteix una carrera i aquestes s’estan tornant més curtes cada dia.

I el més important: amb el temps ja he establert el mecanisme i ja no em cal estar sempre alerta. M’he instal·lat en aquest estadi i aquí no hi pot entrar. I no m’hi pot treure. La meva vida no és més fàcil sinó que segueix essent la mateixa complicada equació de sempre, com totes les vostres. Però, tant mateix, el tabac n’ha deixat de ser part des de fa temps perquè, passi el que passi, sempre el seguiré visualitzant com un problema i mai com una solució. Sense dubte. Mai.

En definitiva, només era explicar-vos com els que no ens atrevim a mirar al monstre a la cara també, humilment, l’anem vencent.



Ese es mi método cuando el síndrome de abstinencia de la nicotina me acecha. La cobardía como estrategia. Ya se que suena algo estúpido, pero es un proceso mental que nos funciona a algunos. Si os lo expongo es porqué estoy convencido que si yo lo consigo cualquiera puede hacerlo porqué, como le pasaba a Wilde, incluso mis debilidades eran más fuertes que yo.

Desde el primer día, supe distinguir (¿eso no es difícil para los fumadores, verdad?), esos picos de ansiedad que duran unos minutos, intempestivos pero no inesperados, que parecen peligrosos pero que por su corta duración, con un mínimo esfuerzo, puedes reducirlos a irrisorios. Es algo así como: ¿Crees que tu, que solo vas a durar tres minutos, puedes hacerme caer? Me va a llevar más tiempo reflexionar sobre tu naturaleza que lo que va a durar tu molestia, por lo que no te voy a tomar en serio, solo faltaría… Eso, que los iniciados en esa agonía llamamos cravings, y que nos acompaña los primeros días.

Después está el aspecto psicológico de la desintoxicación. El peligroso de verdad. Es el que te hace dudar, el que te lleva a esos páramos pretéritos en los que era parte de tu vida, recordándote siempre los buenos momentos que compartisteis. El placer de la bocanada inhalada frente a una puesta de sol en lo alto de un mirador, o acompañándote mientras leías a Camus, sonando siempre jazz de fondo (el cabrón no te recuerda la tos, la bocanada furtiva bajo la lluvia mirando desde el cristal a tus amigos que seguían en el restaurante, la vergüenza de fumar clandestina e insípidamente en el baño del aeropuerto, el vacío en el estómago contemplando tu tomografía). Cuando se te aparece es siempre en forma de manzana prohibida. Ése es el momento crítico, en el que un solo instante de vacilación puede llevarte instantáneamente al pensamiento fatídico: ¿Que pasaría si, sólo por una vez, uno sólo……? Después de eso, solamente te queda encomendarte a tu fuerza de voluntad, con mejor o peor suerte dependiendo de tu entereza y de en que trance te encuentres en ese momento (una separación, una bronca, una borrachera, …) Y aunque tengas, además de la fuerza, la suerte (sí, la suerte) de no ceder, él ya ha establecido el mecanismo. Lo demás es mera estadística.

En mi caso, si me hubiera permitido eso, habría sido de los primeros en caer, seguro. En cuanto pude preverlo (es fácil verle venir, después de aguantar el craving porqué el mono es más sutil, pero no tiene ese componente de inmediatez) supe que me vencería si me atrapaba. Por ello, decidí desde el primer momento ser el más cobarde de entre vosotros. Y lo conseguí. El mono no me vence porqué en cuanto intuyo que va a aparecer no paro de correr. Para algunos, correr es pensar en lo malo del tabaco, en lo que te ha quitado, en esa enfermedad que arrastraras siempre. Pero para mí no parar de correr es no dejar de pensar en lo que he conseguido dejándole, en mis nuevos logros, agarrando el futuro con las manos, mirando esos dedos índice y mediano que ya no sostienen un cigarrillo. Pensar en esa misma puesta de sol, ese libro, ese disco, libres de enfermedad y esclavitud, pensar en todo eso sin parar….. Y en cuanto me vuelvo él ya no está. Nunca resiste una carrera y éstas se están volviendo más cortas cada día.

Y lo principal: al cabo del tiempo ya he establecido el automatismo y no necesito estar alerta siempre. Me he instalado en ese estadio y ahí no puede entrar. Y nada puede sacarme de ahí. Mi vida no es más fácil sino que sigue siendo la misma complicada ecuación de siempre, como todas las vuestras. Pero, desde luego, el tabaco ha dejado de ser parte de ella desde hace tiempo porqué, pase lo que pase, siempre seguiré visualizándole como un problema y nunca como una solución. Sin lugar a dudas, Nunca.

En definitiva, sólo era explicaros como los que no nos atrevemos a mirar al monstruo a la cara también, humildemente, le vamos venciendo.

dimarts, 8 d’abril del 2008

Llenguatge i pensament. Llengua i domini Lenguaje y pensamiento. Lengua y dominio.

(Sigue traducción al castellano)


En primer lloc, fixem com a dada d’inici que l’anàlisi que es presenta en aquesta entrada te com a fonament la filosofia chomskyana, en el sentit de considerar que la capacitat per a adquirir el llenguatge es innata, configurant-lo com la pedra angular que orientarà l’organització de la nostra percepció i pensament. Per tant, sense entrar en una crítica al conductisme de Skinner, ens basarem en l’axioma de Chomsky segon el qual la llengua modela el pensament.

D’aquí podrem col·legir, sense dubte, que el llenguatge condiciona de forma absolutament determinant la nostra visió del món i la nostra relació amb el mateix. Ens formem la nostra pròpia idea del que ens envolta a partir del pensament que ens ha proporcionat el llenguatge i és a partir d’aquest instrument intel·lectual que interactuem amb el nostre entorn. El llenguatge és l’arma de la que ens servim també per a relacionar-nos amb les demés persones que conformen la nostra vida social.

No és difícil doncs deduir que, en aquest marc de relacions interpersonals, el nostre llenguatge, que ja hem conceptuat com a l’origen del nostre pensament, es norma específicament per a un fi social, constituint-se en llengua com una de llurs manifestacions. Per tant, aquesta llengua forçosament ha de condicionar, pel seu propi origen, el pensament social i, especialment, el pensament polític. Si el llenguatge condiciona el pensament, la llengua, com a instrument derivat, determina la nostra forma de veure el món. L’exemple de la manera que tenen els inuïts de relacionar-se amb el seu medi físic (i social derivat d’aquest) es tradueix, per exemple, en la riquesa de llur idioma per a descriure eixa realitat (quant a la neu, al gel, etc..) Per tant, la llengua inuït condiciona als seus parlants per a una determinada concepció del món, allunyada de la que té del seu món un parlant de maia. Diferents llengües, diferents concepcions, diferents estructures lògiques d’interactuació.

Des d’aquesta concepció resulta fàcil ara definir l’idioma com una de les armes més efectives de dominació social. Imposar la teva llengua a altre en substitució de la seva esdevé la forma més efectiva de conquesta. No només l’imposes la teva visió, sinó que el prives de l’instrument que li permet tenir la seva pròpia o qualsevol altre diferent a la teva. L’obligues a pensar sota les teves premisses mentals. I amb la desaparició d’aquest idioma es perd irremeiablement una de les formes que teníem els humans per descriure l’univers, i esdevenim, tots plegats, més pobres per sempre.




En primer lugar, fijemos como dato de inicio que el análisis que se presenta en esta entrada tiene su fundamento en la filosofía chomskyana, en el sentido de considerar que la capacidad para adquirir el lenguaje es innata, configurándolo como la piedra angular que orientará la organización de nuestra percepción y pensamiento. Por tanto, sin entrar en una crítica al conductismo de Skinner, nos basaremos en el axioma de Chomsky según el cual la lengua modela el pensamiento.

De ello podremos colegir, sin duda, que el lenguaje condiciona de forma absolutamente determinante nuestra visión del mundo y nuestra relación con el mismo. Nos formamos nuestra propia idea de lo que nos rodea a partir del pensamiento que nos ha proporcionado el lenguaje y es a partir de ese instrumento intelectual que interactuamos con nuestro entorno. El lenguaje es el arma del que nos serviremos también para relacionarnos con las demás personas que conforman nuestra vida social.

No es difícil deducir que, en ese marco de relaciones interpersonales, nuestro lenguaje, que ya hemos conceptuado como el origen de nuestro pensamiento, se norma específicamente para un fin social, constituyéndose en lengua como una de sus manifestaciones. Por tanto, esa lengua debe forzosamente condicionar, por su propio origen, el pensamiento social y, especialmente, el pensamiento político. Si lenguaje condiciona el pensamiento, la lengua, como instrumento derivado, determina nuestra forma de ver el mundo. El ejemplo de la manera que tienen los inuits de relacionarse con su medio físico (y social derivado del mismo) se traduce, por ejemplo, en la riqueza de su idioma para describir esa realidad (en cuanto a la nieve, al hielo, etc.…) Por tanto, la lengua inuit condiciona a sus hablantes para una determinada concepción del mundo, alejada de la que tiene de su mundo un hablante de maya. Distintas lenguas, distintas concepciones, distintas estructuras lógicas de interactuación.

Desde esa concepción resulta fácil ahora definir al idioma como una de las armas más efectivas de dominación social. Imponer tu lengua a otro en substitución de la suya significa la forma más efectiva de conquista. No sólo le impones tu visión, sino que le despojas del instrumento que le permite tener la suya propia, o cualquier otra distinta a la tuya: Le obligas a pensar bajo tus premisas mentales. Y con la desaparición de ese idioma se pierde irremediablemente una de las formas que teníamos los humanos para describir el universo y nos volvemos, todos, más pobres para siempre.