Terrorisme en democràcia. Anàlisi d'un comportament sectari / Terrorismo en democracia. Análisis de un comportamiento sectario

Sigue traducción al castellano

Exclourem de l’àmbit de la present anàlisi als grups terroristes de caràcter religiós. Seria estúpid reflexionar sobre el sectarisme com a forma d’actuació de grups que ja són, per definició, sectaris, entenent sectari en l’accepció d’organització dogmàtica.

El que vull col·locar sota el microscopi és la estructura de raonament de qui segueix matant, encara que els seus objectius puguin ser assolits per mitjans no violents , i exclourem també comportaments patològics (o psiquiàtrics) Parteixo de la base de que qui assassina als seu proïsme per ideologia no te una motivació sàdica

Llavors, quins són els motius que empenyen a algú a matar per un ideal? Descartats els motius clínics, i descartats també els casos en els que les dictadures o les invasions estrangeres en puguin donar cobertura política, no ens queda més explicació que la sensació de engabiament ideològic, en el convenciment de que d’altre forma no pot assolir els seus objectius polítics. I quin grau de culpa té en això l’estat al que s’ataca i quin grau en té la societat? Em sembla meridià que en el que no confia el terrorista és en la població per la que es postula, ja que si tingués el seu recolzament (o el d’una part quina significació quantitativa fos suficient en les institucions), sens dubta podria plantejar les seves aspiracions de forma no violenta, i així augmentar democràticament llurs expectatives d’èxit.

Perquè si el que fa es reclamar que s’assumeixin d’immediat els seus objectius polítics i no el mer dret a proposar-los, és que obvia la voluntat de la ciutadania. Aquesta és una actitud feixista (encara que ara els feixistes espanyols utilitzen aquesta expressió, juntament amb la de nazi, per qualificar-nos als demòcrates perd credibilitat. Però la segueixo creient ajustada al cas)

Llavors, què és el que li passa pel cap a un assassí ideològic moments abans de matar? Creurà que aquest assassinat no denigra llurs ideals? Que l’enemic rendirà els seus exercits al dia següent, tot temorenc? Que matant al poble que diu defensar s’acosta als seus objectius estratègics? És el més semblant a creure que un platet volador ens vindrà a salvar... és una idea absurda, contradictòria, aliena al seny, vinculable, indubtablement, quan als seus objectius (que només ell percep assolibles) quant als mètodes i quan a l’encarnació del dogma com a únic valor, a una secta de qualsevol tipus. Res és més important que la pàtria, que el líder, que la fe, que la revolució, que déu, que... És exactament el mateix comportament irracional.

I què busca el terrorisme amb els assassinats? L’única opció raonable només pot ser: entendre el terror, no entre l’enemic, sinó entre els seus propis ciutadans, entre la població per la que pretén lluitar. La seva dominació mitjançant la violència. Forçar per la por la seva adhesió incondicional a la causa (i als seus mètodes, enquistats en la pròpia definició de projecte), amb un nucli ideològic forçosa i completament dogmàtic (de cap altre forma que mitjançant el dogma, l’acte de fe, por plantejar-se la seva lluita). Perquè no s’adona en aquest moment que la violència ha suplantat el judici polític perquè l’ha pervertit necessàriament, buidant-lo de l’indispensable capacitat crítica que defineix i justifica qualsevol acció política? Perquè no pot fer-ho sense haver-se de plantejar la finalitat mateixa de la seva vida i la seva missió sagrada a la terra...

I perquè, arribats a aquest punt d’irracionalitat, el que necessita (fugint de la reflexió) és la reacció visceral a la que ens té acostumats l’estat quan els sentiments substitueixen el raonament polític. Repressió, ilegalitzacions, tancament de diaris, anatemització de consultes populars, detencions indiscriminades. Creu demostrar el seu poder, però el que de veritat es percep és por.

Més combustible per a un foc que no fa atre cosa que retroalimentar-se mútua i interessadament.

Vamos a excluir del ámbito de este análisis a los grupos terroristas de carácter religioso. Sería una estupidez reflexionar sobre el sectarismo como forma de actuación de grupos que ya son, por definición, sectarios, entendido sectario en la acepción de organización dogmática.

Lo que quiero colocar bajo el microscopio es la estructura de razonamiento de quienes siguen matando, aún cuando sus objetivos pueden ser alcanzados por medios no violentos. (Y vamos a excluir también comportamientos patológicos ya que, si bien algunos casos sin duda obedecen a factores psicológicos (o psiquiátricos). Yo parto de la base de que quien asesina a sus semejantes por ideología no tiene una motivación sádica.

Y entonces, ¿cuáles son los motivos que empujan a alguien a matar por un ideal? Descartados los motivos clínicos, y descartados así mismo los casos e que una dictadura o una invasión extranjera puedan darle cobertura política, no nos queda más explicación que la sensación de enjaulamiento ideológico, en el convencimiento de que de otro modo no podría alcanzar sus objetivos políticos. Y ¿cuánto de culpa tiene en ello el estado al que ataca, y cuánto de culpa la sociedad? Se me antoja meridiano que en lo que no confía el terrorista es en la población por la que se postula, ya que si tuviera su respaldo (o de una parte cuya significación cuantitativa fuera suficiente en las instituciones) sin duda podría plantear sus aspiraciones de forma no violenta y así aumentar democráticamente sus expectativas de éxito.

Porque si lo que hacen es reclamar que se asuman de inmediato sus objetivos políticos y no el mero derecho a proponerlos, es que obvian la voluntad de la ciudadanía. Esa es una actitud fascista (aunque ahora que los fascistas usan esa expresión, junto con la de nazi, para calificarnos a los demócratas, pierde credibilidad. Pero la sigo creyendo ajustada al caso.)

Y entonces ¿qué es lo que le pasa por la cabeza a un asesino ideológico momentos antes de matar? ¿Creerá que ese asesinato no denigra sus ideales? ¿Qué el enemigo rendirá sus ejércitos al día siguiente, presa del miedo? Que matando al pueblo que dice defender se acerca a sus objetivos estratégicos? Es lo más parecido a creer que un platillo volante vendrá a salvarnos… Es una idea absurda, contradictoria, ajena al sano juicio, vinculable sin duda, en cuanto a sus objetivos (que sólo él terrorista percibe alcanzables), en cuanto a sus métodos, y en cuanto a la encarnación del dogma como único valor, a una secta de cualquier tipo. Nada es mas importante que la patria, que el líder, que la fe, que la revolución, que dios, que… Es exactamente el mismo comportamiento irracional.

Y ¿qué busca el terrorista con los asesinatos? La única opción razonable sólo puede ser una: extender el terror, no entre el enemigo, sino entre sus propios ciudadanos, entre la población por la que pretende luchar. Su dominación por medio de la violencia. Forzar por el temor su adhesión inquebrantable a la causa (y a sus métodos, enquistados en la propia definición del proyecto), con su núcleo ideológico forzosa y completamente dogmático (de ninguna otra forma que mediante el dogma, el acto de fe, puede plantearse su lucha) ¿Porqué no se da cuenta en ese momento de que la violencia ha suplantado al juicio político porque lo ha pervertido necesariamente, vaciándolo de la indispensable capacidad crítica que define y justifica cualquier acción política? Porqué no puede hacerlo sin plantearse la finalidad misma de su vida y de su misión sagrada en la tierra….

Y porqué, llegados a ese punto de irracionalidad, lo que necesita (huyendo de la reflexión) es la reacción visceral a la que nos tiene acostumbrados el estado cuando los sentimientos substituyen al razonamiento político. Represión, ilegalizaciones, cierre de periódicos, anatemización de consultas populares, detenciones indiscriminadas. Cree demostrar su poder, pero lo que se percibe es miedo.

Más combustible para un fuego que no hace otra cosa que retroalimentarse mutua e interesadamente.

Alliberament sexual i evolució. / Liberación sexual y evolución.

(Sigue traducción al castellano)

L’objectiu la present entrada és encendre una altra llum sobre el procés femení d’alliberament (tan actual en termes de cronologia històrica absoluta), entès com a transformació evolutiva humana, ni més ni menys.

Aquesta afirmació, a la que d’entrada li admeto in cert aire de boutade, agafa com punt de partida conceptes evolutius referents als humans com a espècie: La monogàmia com a estratègia de supervivència i la submissió femenina al mascle com a conseqüència (i permeteu-me emprar aquesta terminologia per qüestions etològiques). Si bé autors com Desmon Morris (El mono desnudo), García Leal (La conjura de los machos) ja ho exposaven des de feia temps, en la meva opinió, és el primatòleg Frans de Wall (El mono que llevamos dentro. Tusquets Editores) qui en treu l’entrellat de la forma més entenedora per a neòfits com jo. En definitiva, la monogàmia assegurava al mascle la paternitat sobre les cries que havia de defensar dels predadors i en les que havia de bolcar el que en antropologia s’anomena inversió parental, es a dir, coadjuvar a la càrrega del manteniment de la prole. Aquesta és clarament una estratègia evolutiva, la que va escollir la nostra espècie, a diferència dels nostres parents propers, els ximpanzés (quina estratègia es l’infanticidi de les cries alienes quan els mascles s’apoderen d’una femella), o la dels bonobos, quina promiscuïtat sexual els porta a no distingir la seva descendència de les dels altres, per la qual cosa els mascles se’n desentenen completament.

Si analitzem qui era el paper de la femella en aquesta equació, és evident que, si bé l’estratègia (evidentment) ha funcionat, ha estat, en gran part, carregant sobre el graó mes feble. A banda d’altres esclavatges, el sistema reproductiu monogàmic exigeix, a canvi de la criança cooperativa, un control estricte del comportament sexual de la dona. La nostra història sexual ha estat exactament això, des de la religió, la política, la moral, o qualsevol altra forma majoritària de control social. La dominació d’un sexe sobre l’altre.

Així, podem afirmar que la monogàmia no és un comportament cultural humà, sinó que l’evolució ens l’ha gravat a foc l’ADN. Naixem monògams i les conseqüències d’aquesta herència les paga la dona durant tota la seva vida, en forma de submissió al mascle, a l’ordre social.

És per això que els moviments d’alliberament de la dona són tan revolucionaris. Perquè no canvien només el paper històric de la dona en la societat humana, sinó que canvien fins i tot la base evolutiva de la nostra espècie. I, després de centenars de milers d’anys, nosaltres podem viure aquest episodi, que em sembla transcendental (que transcendeix la nostra història i canvia la nostra pròpia empremta com a espècie).

L’accés de la dona als estaments de presa de decisions i, sobre tot, el que se’n ha desprès: la revolució sexual, el fet de triar parella lliurement, d`abandonar-la sense que això la privi de poder criar als seus fills, la seva emancipació emocional, la seva autosuficiència econòmica, la seva lluita en sí de forma singular, la allibera de la càrrega evolutiva que l’acompanyava des de l’inici dels temps (literalment, en termes antropològics) . I encara que sabem que els canvis no són a per tot, ni per a tothom ni de la forma adient, sí que col·legirem que el procés no admet marxa enrera.

Aquest és un triomf que, d’una banda, demostra empíricament que la nostra espècie sí és capaç d’avançar i millorar. Que l’evolució darwiniana, malgrat que sembla limitada per la manca de fites d’adaptació física de l’entorn (com tan bé assenyala el professor Eudald Carbonell), sí pot avançar per altres territoris, determinats ara per adaptacions a l’entorn social que, a la llarga, també adquirirem de naixement.

I de l’altra, que malgrat que és una fita de tota l’espècie sàpiens, el paper que hem jugat els homes en el procés ha estat, com a màxim i en el millor dels casos, el d’espectadors que s’aparten per a no molestar.




El objetivo de la presente entrada es encender una nueva luz sobre el proceso femenino de liberación (tan actual en términos de cronología histórica absoluta), entendido como transformación evolutiva humana, ni más ni menos.

Esta afirmación, a la que de entrada le admito un cierto aire de boutade, toma como punto de partida conceptos evolutivos referentes a los humanos como especie: La monogamia como estrategia de supervivencia y la sumisión femenina al macho como consecuencia (y permitidme utilizar esta terminología por cuestiones etológicas). Si bien autores como Desmond Morris (El mono desnudo), García Leal (La conjura de los machos) ya lo exponían desde hacía algún tiempo, es, en mi opinión, el primatólogo Frans de Wall (El mono que llevamos dentro. Tusquets Editores) quien lo aclara de la forma más entendedora para neófitos como yo. En definitiva, la monogamia aseguraba al macho la paternidad sobre las crías que debía defender de los depredadores y en la que debía volcar lo que en antropología se denomina inversión parental, es decir, coadyuvar a la carga de mantenimiento de la prole. Ésta es claramente una estrategia evolutiva, la que escogió nuestra especie, a diferencia de nuestros parientes cercanos, los chimpancés (cuya estrategia es el infanticidio de las crías ajenas en cuanto se apoderan de una hembra, o la de los bonobos (cuya promiscuidad sexual les lleva a no distinguir a su descendencia de las de los demás, por lo que los machos se desentienden absolutamente de ellas)


Analizando cual era el papel de la hembra es esa ecuación, es evidente que, si bien la estrategia (evidentemente) ha funcionado, ha sido en gran parte a costa del eslabón más débil. Aparte de otros esclavajes, el sistema reproductivo monogámico exige, a cambio de la crianza cooperativa, un control estricto sobre el comportamiento sexual de la mujer. Nuestra historia sexual ha sido exactamente eso, desde la religión, la política, la moral, o cualquier otra forma mayoritaria de control social. La dominación de un sexo sobre el otro.

Así, podemos afirmar que la monogamia no es un comportamiento cultural humano, sino que la evolución la ha grabado a fuego en nuestro ADN. Nacemos monógamos y las consecuencias de esta herencia las paga la mujer durante toda la vida, en forma de sumisión al macho, al orden social.


Es por eso que los movimientos de liberación femenina son tan revolucionarios. Porque no cambian sólo el papel histórico de la mujer en la sociedad humana, sino que cambian incluso la base evolutiva de nuestra especie. Y, tras centenares de miles de años, hoy podemos vivir este episodio, que se me antoja trascendental (que trasciende nuestra historia y cambia nuestra propia huella como especie).


El acceso de la mujer a los estamentos de toma de decisiones y, sobre todo, lo que de ello se ha desprendido; la revolución sexual, el derecho a escoger libremente pareja, de abandonarla sin que ello le prive de poder criar a sus hijos, su emancipación emocional, su autosuficiencia económica, su lucha en sí de forma singular, la libera de la carga evolutiva que la ha acompañado desde el inicio de los tiempos (literalmente, en términos antropológicos) Y aún sabiendo que los cambios no se producen en todas partes, ni para todo el mundo, ni de la forma adecuada, si que colegiremos que el proceso no admite marcha atrás.

Éste es un triunfo que, de una parte, demuestra empíricamente que nuestra especie sí es capaz de avanzar y mejorar. Que la evolución darwiniana, a pesar de que parece limitada por falta de metas de adaptación física con el entorno (como bien señala el profesor Eudald Carbonell) , sí puede en cambio avanzar por otros territorios, determinados ahora por adaptaciones al entorno social que, a la larga, también adquiriremos de nacimiento.


Y de la otra, que a pesar de que en un logro de toda la especie sapiens, el papel que hemos interpretado los hombres en el proceso ha sido, como máximo y en el mejor de los casos, el de espectadores que se apartan para no molestar.

El càrtel sacerdotal europeo.

(Sigue traducción al castellano)


Potser és una apreciació personal, però sembla que, cada vegada més, l'herència del racionalisme postreinaxentista va cobrant poc a poc forma a Europa en forma d'escepticisme religiós, entès no només com el questionament moral de les creences espirituals, sinó principalment com l'abandó de les pràctiques religioses organitzades i controlades per la jerarquia. El desafectament de la societat a la església heterodoxament entesa, bé per convenciment combatentment ateu, bé per indolència agnòstica hedonista, o bé per una complerta manca de sintonia amb la nomenclatura cristiana, alimenta el laïcisme, l'enemic dels nostres “capos” espirituals.

També l’Islam, l’altra principal religió del llibre, emergent avui a Europa per l’arribada de nos habitants, veurà mermada molt aviat la seva influència per un fenomen irremeiable: Les noves generacions no podran assimilar el camí que els porti des de pràctiques criptomedievalistes fins a la modera societat de consum, amb la seva llibertat de comportaments. I la majoria, integrant consum, tecnologia i llibertat de pensament en un sòl model, abandonarà la pràctica activa de una religió que no podrà acostar-se, ni de lluny, a conjuminar la seva vida quotidiana amb el dogma de fe. Tot i això sempre quedarà un pòsit de creients, en una posició de quasi-esquizofrènia moral, quina vinyeta il·lustrada els podria dibuixar amb un ull fix en l’Alcora i l’altre en les minifaldilles (o lectures, o amistats, o treballs o universitats) de les seves dones i filles, emancipades gràcies a la immersió educativa obligatòria del nostre sistema de llibertats públiques

Altres pràctiques cobreixen avui aquesta necessitat espiritual que sembla compel.lir als ciutadans a creure en la màgia. Fe en el tarot, en “una energia”, en horòscops, en “no sé que hi ha però hi ha quelcom”, budistes, adeptes a teràpies espirituals, energies positives, cienciologistes, o moderns gaistes que creuen en la “mare terra”, etc.. Tot això tot just arriba a encobrir un fenomen que tinc per diàfan: O la gent no creu en déu, entès com el Yahvé judeo-cristià o, si ho fa, volen seguir a Jesús y volen fer-ho sense intermediaris, com en els orígens del cristianisme. Els bisbes van perdent credibilitat cada cop mes ràpid, la qual cosa es tradueix, com podem veure, en una major virulència i agitació del nucli mes dur: opusdeistes, legionaris de crist, kikos, neocatecumenistes, cristians renascuts i una llista cada cop mes nodrida de sectes cristianes, beneïdes per l’església i ferotgement combatents als canvis socials, sexuals, espirituals, científics… que avui es multipliquen a les societats modernes occidentals com en el seu temps es va estendre el racionalisme, o el liberalisme, o el marxisme, o el sufragi universal.

Un cop el càrtel sacerdotal europeu (cardenals, imams, bisbes, etc..) s’adoni de fins a quin punt es troba en procés d’eliminació com a grup de pressió d’una certa influència en la societat moderna d’aquest continent, no dubtarà ni un instant en unir-se sota la mateixa bandera, acostant la creu a la mitja lluna d’una forma històricament inèdita.

Assistirem en un futur molt proper al principi d’aquest procés. Segurament seran encara tímids intents d’aproximació. Una cosa com ara declaracions públiques de recolzament davant un intent concret que enfronti a un dels dos grups amb una nova llei, una nova línia d’investigació científica… Quelcom que sigui suficientment polèmic encara entre la ciutadania com per emmascarar la pàtina decimonònica que envernissa qualsevol entrebanc a nous avanços socials o científics. Un gest de comprensió moral...

De nosaltres, de la nostra capacitat de perspectiva i de resistència en dependrà seu èxit.



El cártel sacerdotal europeo.

Tal vez es una apreciación mía, pero parece que cada vez más, la herencia del racionalismo posrenacentista va cobrando poco a poco forma en Europa en forma de escepticismo religioso, entendido no sólo como el cuestionamiento moral de las creencias espirituales, sino principalmente, como el abandono de las prácticas religiosas organizadas y controladas por la jerarquía. El desapego de la sociedad a la iglesia heterodoxamente entendida, bien por un convencimiento combatientemente ateo, bien por una indolencia agnóstica hedonista, bien por una completa falta de sintonía con la nomenclatura cristiana, alimenta el laicismo, el enemigo de nuestros capos espirituales.

También el Islam, la otra principal religión del libro, emergente hoy en Europa por la llegada de nuevos habitantes, verá mermada muy pronto su influencia por un fenómeno irremediable: Las nuevas generaciones no podrán asimilar el camino que les lleve desde prácticas criptomedievalistas hasta la moderna sociedad de consumo, con su libertad de comportamientos. Y la mayoría, integrando consumo, tecnología y libertad de pensamiento en un único modelo, abandonará la práctica activa de una religión que no podrá acercarse, ni de lejos, a conjugar su vida cotidiana con el dogma de fe. Aunque siempre quedará un poso de creyentes, en una posición de quasi-esquizofrenia moral, cuya viñeta ilustrada los podría dibujar con un ojo fijo en el Corán y el otro en las minifaldas (o lecturas, o amistades, o trabajos, o universidades…) de sus mujeres e hijas, emancipadas gracias a la inmersión educativa obligatoria de nuestro sistema de libertades públicas.

Otras practicas cubren hoy día esa necesidad espiritual que parece compeler a los ciudadanos a creer en la magia. Fe en el tarot, en “una energía”, en horóscopos, en que “no se que hay pero hay algo”, budistas, adeptos a las terapias espirituales, energías positivas, cienciologistas, o modernos gaistas que creen en la “madre tierra”, etc.. Todo ello apenas alcanza a encubrir un fenómeno que se me antoja diáfano: O la gente no cree en dios entendido como el Yahvé judeo-cristiano, o, si lo hace, quiere seguir a Jesús y quiere hacerlo sin intermediarios, como en el origen del cristianismo. Los obispos van perdiendo credibilidad a marchas forzadas, lo cual, como podemos ver, se traduce en una mayor virulencia y agitación del núcleo más duro: opusdeistas, legionarios de cristo, kikos, neocatecumenistas, cristianos renacidos, y una lista cada vez más nutrida de sectas cristianas, bendecidas por la iglesia, y ferozmente combatientes a los cambios sociales, sexuales, espirituales, científicos… que hoy se multiplican en las sociedades modernas occidentales como en su tiempo se extendió el racionalismo o el liberalismo, o el marxismo, o el sufragio universal.

Una vez el cártel sacerdotal europeo (cardenales, imanes, obispos, etc..) se de cuenta de hasta que punto se encuentra en proceso de eliminación como grupo de presión de una cierta influencia en la sociedad moderna de este continente, no va a dudar ni un instante en unirse bajo la misma bandera, acercando la cruz a la media luna de un modo históricamente inédito.

Vamos a asistir en un futuro muy próximo al principio de éste proceso. Seguramente serán aún tímidos intentos de aproximación. Algo así como declaraciones públicas de apoyo ante un problema concreto que enfrente a uno de los dos grupos con una nueva ley, una nueva línea de investigación científica… Una cuestión que sea lo suficientemente polémico todavía entre la ciudadanía como para enmascarar la pátina decimonónica que barniza cualquier traba a nuevos avances sociales o científicos... Un gesto de comprensión moral…

De nosotros, de nuestra capacidad de perspectiva y de resistencia dependerá su éxito.

Déjà vu.

(Sigue traducción al castellano.)

És inquietant reflexionar avui sobre política internacional per adonar-se de que vells comportaments es reprodueixen de forma cíclica.

Fa una mica mes de seixanta anys, l’incendi i ensorrament del Reichstag a Berlín, en un atemptat de dubtosa autoria, però que a l’època semblava clarament terrorista, va provocar que el president d’Alemanya dictés al 1933 el que es va conèixer com a Decret de l’Incendi del Reichstag, que va tallar de soca-rel les llibertats de l’època a aquell país, concedint amplis poders a l’estat per sobre l’individu. Ara en fa set, l’incendi i ensorrament de les torres bessones a Nova York, en un atemptat de dubtosa autoria però que a l’època es percep com a clarament terrorista, ha donat pas l’octubre de 2001 a la Patriot Act, que limita profundament les llibertats ciutadanes als Usa d’avui, donant amplis poders a l’Estat per sobre l’individu.

Aquest va ser el començament d’una escalada bèl·lica en que Alemanya i els seus països aliats (Itàlia i Japó com a principals, però la llista és molt llarga, amb 12 estats europeus, però d’altres tant exòtics en l’escenari com Iran o Tailàndia), que es va iniciar amb la invasió de Polònia, sense declaració de guerra prèvia, a fi de aprofitar els seus rics recursos per a la nova Alemanya imperial. D’igual forma, fa quatre anys els USA i els seus països aliats (els firmants de les Açores principalment, però també d’altres tant exòtics en l’escenari com Mongòlia o El Salvador) van iniciar la invasió d’Iraq, sense declaració de guerra prèvia, a fi d’aprofitar els seus rics recursos per el nou imperi del capital global.

De la derrota de l’aventura bèl·lica germànica en resultaren, entre d’altres, tres conseqüències: En primer lloc, l’expansió i enfortiment del comunisme, amb un nucli stalinista a Rússia com a referent i un munt de dictadures a nivell mundial. Dos blocs enfrontats a major glòria del complex industrial militar. De la anunciada derrota dels EUA a l’Orient Mitjà en resultarà l’expansió i enfortiment de l’islamisme radical, amb un nucli a Iran, Iraq, Afganistan o Paquistan, i un munt de teocràcies mahometanes a nivell mundial. Dos blocs enfrontats a major glòria del complex industrial militar.

La segona va ser un canvi en el món, amb la descolonització de Àfrica i Àsia, que varen resultar a la fi beneficiades pel conflicte. D’aquesta en sortirà enfortida sense dubte l’Àsia emergent, Xina i Índia principalment, que esdevindran les potencies mundials indiscutibles del segon terç de segle XXI.
I la tercera a analitzar és la que portarà als governants i militars americans davant el Tribunal de La Haia, a imatge i semblança dels judicis de Nüremberg. I no seria sobrer que els acompanyessin membres dels successius governs israelians i força cap d’organitzacions de resistència palestina, així com els terroristes de Al Qaeda, autors i justificadors de matances d’innocents .

Es inquietante reflexionar hoy sobre política internacional para darse cuenta de que viejos comportamientos se reproducen de forma cíclica.

Hace poco más de sesenta años, el incendio y derrumbe del Reichstag en Berlín, en un atentado de dudosa autoría, pero que en la época parecía claramente terrorista provocó que el presidente de Alemania dictase en 1933 lo que se conoció como Decreto del Incendio del Reichstag, que cortó de raíz las libertades de la época en aquel país, concediendo amplios poderes al estado sobre el individuo. Hace siete, el incendio y derrumbe de las torres gemelas en Nueva York, en un atentado de dudosa autoría pero que en la época se percibe como claramente terrorista, ha dado paso en octubre de 2001 a la Patriot Act, que limita profundamente las libertades ciudadanas en los actuales USA, concediendo amplios poderes al estado sobre el individuo.

Ese fue el inicio de una escalada bélica en que Alemania i sus países aliados (Italia y Japón como principales, pero también muchos otros en el escenario como Irán o Tailandia, que se inició con la invasión de Polonia, sin previa declaración de guerra, a fin de aprovechar sus recursos para la nueva Alemania imperial. De igual modo, hace cuatro años los USA y sus países aliados (los firmantes de Las Azores, pero también otos tan exóticos en el escenario como Mongolia o El Salvador), iniciaron la invasión de Irak, sin previa declaración de guerra, a fin de aprovechar sus recursos para el nuevo imperio del capital global.

De la derrota de la aventura bélica germánica resultaron, entre otras, tres consecuencias: En primer lugar, la expansión y fortalecimiento del comunismo, con un núcleo estalinista en Rusia, como referente i un racimo de dictaduras a nivel mundial. Dos bloques enfrentados a mayor gloria del complejo industrial militar. De la anunciada derrota de los USA en Oriente Medio resultará la expansión y fortalecimiento del islamismo radical, con un núcleo en la región de Irak, Irán, Afganistán o Pakistán, y un racimo de teocracias mahometanas a nivel mundial. Dos bloques enfrentados a mayor gloria del complejo industrial militar.

La segunda fue un cambio en el mundo, con la descolonización de África y Asia, que resultaron en definitiva beneficiadas por el conflicto. De éste saldrá fortalecida sin duda el Asia emergente, China y India principalmente, que se convertirán en las potencias mundiales indiscutibles del segundo tercio del siglo XXI.

Y la tercera a analizar es la que llevará a los gobernantes y militares americanos ante el Tribunal de La Haya, a imagen y semejanza de los juicios de Nüremberg. Y no estaría de más que les acompañasen miembros de los sucesivos gobiernos israelitas y muchos líderes de organizaciones de resistencia palestina, así como los terroristas de Al Qaeda, autores y justificadores de matanzas de inocentes.

Feu fora els immigrants / Echad a los inmigrates

(Sigue traducción al castellano)

I podreu anar a urgències sense col·lapses. Però sí que les col·lapsareu vosaltres, ja que podrem pagar a tan pocs facultatius i auxiliars per la reducció de la recaptació de la SS que les cues se us faran interminables. Això si, només hi sentireu parlar espanyol.

I podreu passejar pel camps d’España tranquil·lament, assaborint tones i tones de fruïts que s’estaran podrint als camps perquè no tindreu ningú que les reculli. De totes formes, el preu de les verdures, carn, llegums,.. serà tant alt per manca de treballadors i mercats que molts tampoc podríeu pagar-les.

I podreu aprendre noves habilitats, com fer-vos vosaltres mateixos els cafès i els entrepans als bars, netejar-vos les cases i negocis, reparar les avaries, etc.. Fent cues i esperant per a tot. De totes formes sobraran tants professionals i faltaran tants cambrers que molts metges o enginyers s’hauran de passar al sector. Guaita! Com ells quan varen venir.

I no haureu de passar davant les seves mesquites de camí cap els vostres temples per seguir subvencionant l’odi episcopal i radiofònic, tot picant-vos el pit davant el vostre déu venjatiu i genocida.

I ja no haureu d’esperar un parell d’anys a que us lliurin el piset, sinó no menys de deu. De totes formes necessitareu aquests anys per estalviar el sobrepreu provocat per l’absència de ma d’obra. Però, mentre, podreu viure en els forats infectes que els hi heu estat llogant.

I podreu gaudir de la vida familiar amb els vostres grans, amb qui viureu des de que l’estat no pot pagar-los les pensions i no es poden mantenir sense el vostre ajut, tot enyorant aquella senyora que per cap calé en tenia tanta cura.

I podreu viure despreocupats, des de que sabreu quin és el futur de la vostra nació, tan neta, ara que la taxa de naixements ha tornat al lloc d’on va sortir abans de tant vigor i tanta nova sang. I de tanta cultura i tanta esperança: en l’últim lloc del món.

Y podréis ir a urgencias sin colapsos. Aunque sí las colapsaréis vosotros, ya que podremos pagar a tan pocos facultativos y auxiliares por la reducción de la recaudación de la SS, que las colas se os harán interminables. Pero eso sí, tranquilos. Sólo oiréis hablar español en ellas.

Y podréis pasear por los campos de España tranquilamente, saboreando toneladas de frutas que estarán pudriéndose en los campos porqué no tendréis quien las recoja. De todas formas el precio de las verduras, carne, legumbres… será tan alto por la falta de trabajadores y de mercado que muchos no podréis pagarlo.

Y podréis aprender nuevas habilidades, a haceros vosotros mismos el café y el bocadillo en los bares, limpiaros la casa o el negocio, reparar averías, etc.. Haciendo cola y esperando por todo. De todas formas, sobrarán tantos profesionales y faltarán tantos camareros que muchos médicos e ingenieros se pasarán al sector. ¡Fíjate!, como ellos cuando vinieron.

Y no tendréis que pasar ante sus mezquitas de camino a vuestros templos para seguir subvencionando el odio episcopal y radiofónico, golpeándoos el pecho ante vuestro dios vengativo y genocida.

Y ya no tendréis que esperar un par de años a que os entreguen el pisito, sino no menos de diez. De todas formas, necesitareis ese tiempo para ahorrar su sobreprecio provocado por la escasez de mano de obra. Pero, entretanto, podréis vivir en los zulos infectos que les habéis estado alquilando.

Y podréis disfrutar de la vida familiar con vuestros mayores, con quienes viviréis desde que el estado no puede pagarles sus pensiones y no pueden mantenerse sin vuestra ayuda y sin aquella chica que les cuidaba tanto por tan poco.

Y podréis vivir más despreocupados, desde que sabéis cual es el futuro de vuestra nación, tan limpia, ahora que la tasa de nacimientos ha vuelto al lugar de donde salió antes de que llegara tanto vigor y tanta nueva sangre. Y de tanta cultura y tanta esperanza: en el último lugar del mundo.

Troba les diferències / Encuentra las diferencias

Efectivament. El sistema de revelat.

Efectivamente. El sistema de revelado.