dilluns, 4 de febrer del 2008

Metamorfosi / Metamorfosis


(Sigue traducción al castellano)



El dia 14 de febrer farà 8 mesos que he deixat de fumar. No ha estat fàcil, però amb la perspectiva que dona la distància recorreguda, tampoc ha estat especialment difícil.
Els començaments varen ser típics, durs, desesperants a vegades, com ja sabeu tots els que heu deixat de fumar.
En el meu cas, el detonant va ser una malaltia pulmonar, Però, al cap de pocs dies, aquest ja no era el motiu, sinó només el punt d’inflexió que em va portar a prendre la decisió. Perquè quan l’ànsia era tanta, amb això no ni hagués hagut prou.
També em varen ajudar algunes persones, virtuals com tu y més reals, com la meva dona, la meva mare o el meu fill, alguns amics i d’altres només coneguts, però que m’ajudaven a pujar l’ànim i a engolfar la meva autoestima per no defraudar-los. Però de ben segur que, quan l’addicció es feia tan real, amb això no ni hagués hagut prou.
Els motius de no seguir fumant varen passar a ser els regals que vaig començar a rebre de forma quasi immediata, ja sabeu, els aromes, les escales dretes que es feien mes curtes, l’alè fresc, aquella tos matinal que no apareixia, el plaer de freqüentar el fòrum de no fumadors ( http://www.quitometro.org/ ), l’exercici diari que ja era capaç d’afrontar, etc. .. Però en els pitjors moments, amb això no ni hagués hagut prou.
Llavors direu, què va ser el que va capgirar la situació? En això no crec ser diferent de vosaltres. A mi em va passar el mateix: Vaig recuperar la meva vida. No parlo de la salut només, no ... es clar que és important, però a vegades no és suficient. Em refereixo al sentiment remot, que el transcurs dels anys d’addicció enterren en un racó recòndit i inabastable. Eixa sensació quasi ignota, però estranyament propera, de que ets capaç de fer-ho, de vèncer, d’abandonar d’un sol cop de voluntat quelcom que t’ha acompanyat en tots els moment de la teva vida que ports recordar (la teva primera xicota, el naixement del teu fill, la mort del teu pare, aquella joia, aquells pena, això, tot....
I així, inesperadament a vegades, en un moment determinat d’aquest camí, te’n adones de que quelcom en el que t’envolta és subtilment diferent, que els records de la teva infantesa, de la teva vida sense tabac et freqüenten .. I al capdavall ho reconeixes. Tens una nova vida. Una força de voluntat que fins i tot et costa reconèixer i que empraràs a partir d’ara per a tot. Els teus hàbits, nous, aquesta vegada els has escollit tu. És aquesta emoció, aquest entusiasme que creix amb les dificultats i els èxits, cada cop mes grans, mes consolidats, mes segurs. Cada vegada amb mes freqüència, la teva determinació s’alimenta sorprenent i eficaçment de les teves ganes de fumar. Quan mes grans són, mes fàcil es obviar-les. Altre cop decideixes tu, quasi per primera vegada en el meu cas. És una experiència que sembla moure’s imprecisa i deliciosament per les vores de la felicitat.
I així, després d’anys d’ignorada esclavitud, de sobte et trobes una llibertat que ni tant sòls sabies que existia. I la gaudeixes, plenament conscient de que te l’has guanyada de l’única forma possible.
Si em llegeixes deixant de fumar, fes com jo. No pateixis per deixar de fumar. Ans al contrari, gaudeixe’n . Com en el poema de Kavafis http://www.trovadores.net/nc.php?NM=1706. Només això. Ànim al desanimat, paciència a l’ansiós, convicció a l’indecís.
I gràcies per llegir aquesta entrada.

Publicat originalment a http://www.quitometro.org/foros/weblog.php?w=196


El día 14 de febrero se cumplirán ocho meses desde que dejé de fumar. No ha sido fácil, pero, con la perspectiva de esa distancia recorrida, tampoco ha sido especialmente difícil.

Los principios fueron típicos, duros, incluso desesperantes en ocasiones, como ya sabéis todos los que habéis dejando de fumar. En mi caso, el detonante fue el diagnóstico de una enfermedad pulmonar. Pero, a los pocos días, ese no era ya el motivo, sino solamente el punto de inflexión que me llevo a tomar la decisión. Porqué cuando el ansia apretaba, creo que con eso no me hubiera bastado.

También me ayudaron algunas personas, virtuales como tu y reales, como mi mujer, mi madre, y mi hijo algunos amigos y algunos otros conocidos solamente, pero que ayudaban a levantar ese ánimo y a engolar mi autoestima al no defraudarles. Aunque seguro que, cuando la adicción se hacía tan real, eso no me hubiera bastado.

Los motivos de no seguir fumando pasaron a ser los regalos que empecé a recibir de forma casi inmediata, ya sabéis, los aromas, las escaleras empinadas que se hacían más cortas, el aliento fresco, esa tos matutina que no aparecía, el placer de frecuentar el foro de no fumadores, el ejercicio diario que ya eras capaz de afrontar, etc … Pero en los momentos peores, creo que con eso no me hubiera bastado.

Entonces, diréis, ¿que fue lo que hizo que se diera la vuelta la situación? No creo ser diferente a ti en eso. A mí me paso lo mismo: Recuperé mi vida. No hablo de la salud solamente, no…. Claro que es importante, pero a veces no es suficiente. Me refiero a ese sentimiento remoto, que el transcurso de los años de adicción entierran en un rincón recóndito e inalcanzable. Esa sensación casi ignota, pero extrañamente cercana, de que eres capaz de hacerlo, de vencer, de abandonar, de un sólo golpe de voluntad, algo que te ha acompañado en todos los momentos de tu vida que eres capaz de recordar (tu primera novia, el nacimiento de tu hijo, el fallecimiento de tu padre, esa fiesta, esa pena, eso, todo).

Y así, inesperadamente a veces, en un momento determinado de este camino, te das cuenta de que algo en lo que te rodea es sutilmente distinto, que los recuerdos de tu niñez, de tu vida sin tabaco, te frecuentan… Y al fin lo reconoces: tienes una nueva vida. Una fuerza de voluntad que incluso te cuesta reconocer y que usarás a partir de hoy para todo. Tus hábitos, nuevos, esta vez los has escogido tú. Es esa emoción, ese entusiasmo que se crece con las dificultades y los éxitos, cada vez mayores, cada vez más consolidados, más seguros. En ocasiones cada vez más frecuentes, tu determinación se alimenta sorprendente y eficientemente de tus ganas de fumar. Cuanto mayores son, más fácil es obviarlas. Tu decides otra vez, casi por primera vez en mi caso. Es una experiencia que parece moverse imprecisa y deliciosamente en los bordes de la felicidad.

Y así, después de años de ignorada esclavitud, de pronto encuentras una libertad que ni siquiera sabias que existía. Y la disfrutas, plenamente consciente de que te la has ganado de la única forma posible.

Si me lees dejando de fumar, haz como yo. No sufras dejando de fumar. Al contrario. Disfruta de ello, como en el poema de Kavafis. ( http://www.cica.es/aliens/gittcus/kavafis ). Sólo eso. Ánimo al desanimado, paciencia al ansioso, convicción al indeciso.

Y gracias por leer esta entrada.

Publicado originalmente en http://www.quitometro.org/foros
/weblog.php?w=196

1 comentari:

Anònim ha dit...

Saludos amigo Joaquin, te saludo y espero que sigas firme en este empresa de dejar de Fumar.
te saluda.
NUNCAMAS