Declaració d’intencions / Declaración de intenciones

( Sigue traducción al castellano)

Aquests son un seguit de reflexions fetes des de la perplexitat que dona el fet de no trobar en el “mercat polític”, cap proposta que aporti un punt d’equilibri i equitat sobre la resposta a donar davant les agressions que de forma sistemàtica està patint el nostre sistema de llibertats individuals. Agressions que, si be pot ser no tenen una estratègia dissenyada, si que, en el seu conjunt, determinen de forma cada cop més clara un propòsit definit.

Parlo de perplexitat, ja que no puc entendre que, davant uns senyals tant clars com podem trobar, ja no tant sols en les grans decisions polítiques, sinó cada cop mes en les vivències quotidianes de cada ciutadà, sembla que no ens adonem de la seva gravetat i transcendència.

En primer lloc, cal remarcar que el present anàlisi es fonamenta en que el sistema de llibertats individuals que es recull en la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 ha de prendre’s com a punt de partida indiscutible. A partir d’aquesta declaració, cap pas enrera ha de ser permès.

A l’hora de considerar aquestes llibertats com a pilar bàsic que ha de vertebrar les relaciones interpersonals de una societat moderna, cal recordar el preu que hem hagut de pagar, tots, per aconseguir-les, al llarg de la nostra història. La memòria de la sang i els sacrificis dels nostres avantpassats mereix, com a mínim, que dediquem algun esforç a reflexionar-hi.

En què ens basem per pensar que aquest marc de relacions està amenaçat? Els exemples que trobem als titulars de premsa son inequívocs. Com podem admetre sense fer cap escarafall que la vida humana no valgui avui el mateix a tot arreu? La societat sap que la mort de ciutadans occidentals en actes de terrorisme ha de ser condemnada (és un fet evidentment criminal, sense pal·liatius de cap mena, sens dubte), però en canvi ningú no demana amb la mateixa força, llevat de casos testimonials i, tant mateix minoritaris i allunyats dels cercles polítics convencionals, que siguin jutjats els generals americans que provoquen la mort de civils a l’Afganistan. També s’observa que algunes veus, bel·ligerants amb els actes de genocidi a Palestina dissenyats pel Thsal (Què esperem els europeus per demanar responsabilitats penals al govern d’Israel??), en canvi justifiquen amb la seva tebiesa els atemptats contra la població civil jueva.

Mes exemples?? Qui dubta avui de l’americanització de nostre sistema de seguretat pública? Els paràmetres que han estat vàlids per la societat dels Estat Units (que ha donat mostres de la seva barbàrie judicial de forma sistemàtica) s’estan exportant a marxes forçades a Europa. Directrius que primen la seguretat davant la justícia, la venjança davant l’equitat, avui son admeses per la nostra societat de forma submisa, sense cap veu en contra llevat dels grups extraparlamentaris habituals, per altra banda cada cop més integrats a aquesta dinàmica en forma de consentida consciència crítica controlada, però sempre fora dels parlaments.

I quina és l’esperança? Els anomenats avui grups antisistema, que molts veiem com al germen d’una nova consciència política després de l’enfonsament del pensament marxista, no son més que una amalgama de sensibilitats diverses, sense que encara hagin aconseguit un mínim de cohesió suficient per poder articular un discurs amb la suficient coherència per ser intel·ligible i comprés pels ciutadans. I, moltes vegades, les seves bones intencions queden emmascarades enfront uns mètodes manifestament violents. Què podem esperar d’una gent que fa de la intolerància bandera, que no sap controlar la seva ràbia i que la canalitza abonant el germen del feixisme?. Aquests elements són avui profundament presents en el moviment antiglobalitzador (o al menys en la seva aparença externa) i provoquen una immensa confusió a la ciutadania que ha de ser objecte dels seus postulats. Algú dubta de quin costat s’arrenglaran majoritàriament els veïns de Gràcia després de la seva festa major, per exemple?

En aquest aspecte estem absolutament desemparats. Els governs retallen les nostres llibertats a marxes forçades i els antagonistes de les retallades avui practiquen la violència per enfrontar-s’hi. On son els moviments de resistència pacífica? I sobretot, quin és el partit que clarament s’hi manifesti en contra amb fórmules pràctiques? El que calen son exercicis d’imaginació seriosa, allunyats de la imatge d’intolerància que varen donar (i no puc deixar de recordar-ho) , per exemple, amplis grups d’estudiants en l’acte democràtic de canvi del primer rector a l’UdG (Universitat de Girona). Veien com eren agredits els càrrecs públics escollits democràticament per una turba d’alumnes semblants a bandes de la Gestapo, només ens queda mirar el cel i lamentar: Si el moviment universitari, històricament pioner dels canvis socials, està avui empeltat per la llavor del totalitarisme, amb tota impunitat i cap vergonya, què ens queda, senyors/es??

Demà s’il.legalitzarà un altre partit polític a l’estat espanyol. I no passa res. Algú recorda que els estudiants hagin sortit al carrer per algun motiu que no sigui corporatiu en la història contemporània d’aquest país? En nom de què l’Estat és present cada cop més en el control de les nostres vides, de la nostra salut, dels nostres hàbits alimentaris, de si portem o no cordat el cinturó per no fer-nos mal...? Com pot ser que una filmació sobre baralles provocades, agressions escolars o similars pugui comercialitzar-se amb total impunitat? Que es ven als ciutadans en els programes estrella de la televisió? Perquè els telenoticies pretenen fer-nos creure que una matança a l’Iraq mereix tanta atenció com un gos que canta Jingle Bells? Fins quan la investigació mèdica seguirà amenaçada per absurds integrismes, amb reflexions que sonaran tant estúpides dintre de pocs anys com estúpids percebem ara els anatemes a Galileu? On són tants segles de progrés?

I dintre d’aquesta disbauxa s’endevina avui un altre via d’aigua, que si no s’atura pot enfonsar definitivament el vaixell. És una evidencia per a tothom que el fenomen de l’immigració es ja avui la principal preocupació de la ciutadania. I malgrat que l’origen dels nouvinguts és divers, el nostre sistema de llibertats està perfectament dissenyat, a grans trets, per acollir-los i integrar-los en la mesura que cada un vulgui. Només es tracta de respectar per part de tots dos principis bàsics: el respecte al nostre sistema de preservació de les llibertats individuals segons els principis expressats més amunt, i un axioma de molt fàcil comprensió: Tots els drets, tos els deures. Ni un més, ni un menys. Aquestes senzilles premisses, tant fàcils d’aplicar, son avui manipulades interessadament des de tots els extrems, amb la connivència de la nostra classe política, malbaratant tants anys de tolerància, guanyats a tant alt preu. Per una banda, es permeten actituds xenòfobes (recordem que alguns partits la proclamen de forma cada cop menys encoberta) i per altra determinades actituds atàviques, sexistes i discriminatòries, quan no obertament il·legals, fruit del fanatisme religiós (quan en sabem nosaltres d’això, després d’anys de nacionalcatolicisme!!) prenen la consideració de “diferències culturals” o de “especificitats ètniques”.

D’aquestes reflexions resulta aquest blog, amb voluntat de ser, com a mínim, la veu que clama en el desert de la xarxa. Encara que només l’escolti jo, em serà útil per no perdre la memòria com tants d’altres l’han perduda abans que nosaltres.

Gràcies pel vostre temps.


Éstas son un conjunto de reflexiones desde la perplejidad que da el hecho de no encontrar en el “mercado político” ninguna propuesta que aporte un punto de equilibrio i equidad sobre la respuesta frente a las agresiones que, de forma sistemática, sufre nuestro sistema de libertades individuales. Agresiones que, si bien pueden no tener una estrategia diseñada, si que, en su conjunto, determinan de forma cada vez más clara un propósito definido.

Hablo de perplejidad, ya que no puedo entender que, ante unas señales tan evidentes, ya no tan sólo en las grandes decisiones políticas, sino cada vez más en las vivencias cotidianas de cada ciudadano, no nos demos cuenta de su gravedad y trascendencia.

En primer lugar, es necesario remarcar que el presente análisis se fundamenta en que el sistema de libertades recogido en la Declaración Universal de Derechos Humanos de 1948 ha de tomarse como punto de partida indiscutible. Partir de ésa declaración, ningún paso atrás debe ser permitido.

A la hora de considerar esas libertades como el pilar básico que debe vertebrar las relaciones interpersonales de una sociedad moderna, es preciso recordar el precio que hemos tenido que pagar, todos, para conseguirlas, a lo largo de nuestra historia. La memoria de la sangre y los sacrificios de nuestros antepasados merece, como mínimo, que dediquemos algún esfuerzo a reflexionar sobre ello.

¿En que me baso para pensar que este marco de relaciones está amenazado? Los ejemplos que encontramos en los titulares de prensa son inequívocos. ¿Como podemos admitir sin alterarnos que la vida humana no valga hoy lo mismo en todas partes? La sociedad sabe que la muerte de ciudadanos occidentales en actos de terrorismo debe ser condenada (es un hecho evidentemente criminal, sin paliativos de ninguna clase, sin ninguna duda), pero en cambio nadie pide con la misma fuerza, salvo casos testimoniales y desde luego minoritarios y alejados de los circuitos políticos convencionales, que sean juzgados los generales americanos que provocan la muerte de civiles en Afganistán. También se observa que algunas voces, beligerantes con los actos de genocidio en Palestina diseñados por el Thsal (¿qué esperamos los europeos para solicitar responsabilidades penales al gobierno de Israel?), en cambio justifican con su tibieza los atentados contra la población civil judía.

¿Más ejemplos? ¿Quién duda de la americanización de nuestro sistema de seguridad pública? Los parámetros que han sido válidos para la sociedad de Estados Unidos (que ha dado muestras de su barbarie judicial de forma sistemática) se están exportando a marchas forzadas a Europa. Directrices que priman la seguridad por encima de la libertad, la venganza frente a la equidad, hoy son admitidas por nuestra sociedad sumisamente, sin ninguna voz en contra más que la de los grupos extraparlamentarios habituales, por otra parte cada vez más integrados en esta dinámica en forma de consentida conciencia crítica controlada, pero siempre fuera de los parlamentos.

¿Y cuál es la esperanza? Los autodenominados hoy grupos antisistema, que muchos veíamos como el germen de una nueva conciencia política tras el hundimiento del pensamiento marxista, no son más que una amalgama de sensibilidades diversas, sin que hayan conseguido un mínimo de cohesión para articular un discurso con la suficiente coherencia para ser inteligible i comprendido por los ciudadanos. Y, muchas veces, sus buenas intenciones quedan empañadas por unos métodos manifiestamente violentos. ¿Qué podemos esperar de una gente que hace de la intolerancia bandera, sin saber controlar su rabia y que la canaliza abonando el germen del fascismo? Estos elementos están hoy profundamente presentes en el movimiento antiglobalizador (o, al menos, en su apariencia externa) y provocan una inmensa confusión en la ciudadanía que debería ser objeto de sus postulados. ¿Alguien duda de a que lado formarán mayoritariamente los vecinos del barrio de Gràcia, en Barcelona, cada año tras su fiesta mayor?

En este aspecto estamos absolutamente desamparados. Los gobiernos recortan nuestras libertades a marchas forzadas y los antagonistas de los recortes hoy practican la violencia para oponerse. ¿Dónde están los movimientos de resistencia pacífica? Y, sobretodo ¿qué partido se manifiesta claramente en contra con formulas practicas? Lo que necesitamos son ejercicios de imaginación serios, lejos de la imagen de intolerancia que dieron por ejemplo (y no se me va de la retina) amplios grupos de estudiantes en el acto democrático de cambio del primer rector de la UdG (Universidad de Girona). Viendo como eran agredidos los cargos públicos escogidos democráticamente por una turba de alumnos parecida a una banda de la Gestapo, sólo nos queda mirar a cielo y lamentar: si el movimiento universitario, históricamente pionero de los cambios sociales, hoy está contaminado por la semilla del totalitarismo, con toda impunidad y ninguna vergüenza, ¿Qué nos queda, señoras y señores?

Mañana se ilegalizará otro partido político. Y no pasa nada. ¿Alguien recuerda que los estudiantes hayan salido a la calle por algún motivo que no sea corporativo en la historia de la democracia contemporánea en este país? ¿En nombre de qué el Estado está cada día más presente en el control de nuestras vidas, de nuestra salud, de nuestros hábitos alimentarios, de si llevamos abrochado el cinturón de seguridad, etc…? ¿Cómo puede una filmación sobre peleas provocadas, agresiones escolares y similares ser comercializada con total impunidad? ¿Qué se vende a los ciudadanos en los programas estrella de la televisión? ¿Porqué en los telediarios pretenden hacernos creer que una matanza en Irak merece tanta atención como un perro que canta Jingle Bells? ¿Hasta cuando la investigación médica seguirá amenazada por absurdos integrismos, con reflexiones que sonaran tan estúpidas dentro de pocos años como estúpidos percibimos ahora los anatemas a Galileo? ¿dónde están tantos siglos de progreso?

Y, dentro de esa sinrazón, se adivina hoy otra vía de agua, que si no se frena puede hundir definitivamente el barco. Es una evidencia para todos que el fenómeno de la inmigración es hoy la principal preocupación de la ciudadanía. Y, a pesar de que su origen es diverso, nuestro sistema de libertades está perfectamente diseñado, a grandes rasgos, para acogerles e integrarles en la medida en que cada uno quiera. Se trata sólo de respetar por parte de todos dos principios básicos: el respeto a nuestro sistema de preservación de libertades individuales según los principios que he expresado antes, y un axioma de muy fácil comprensión: Todos los derechos, todos los deberes. Ni uno más, ni uno menos.

Estás sencillas premisas, tan fáciles de aplicar, son hoy manipuladas interesadamente desde todos los extremos, con la connivencia de nuestra clase política, malgastando tantos años de tolerancia, ganados a tan alto precio. Por una parte, se permiten actitudes xenófobas (recordemos que algunos partidos políticos la proclaman de forma cada vez menos encubierta) y por otra, determinadas actitudes atávicas, sexistas y discriminatorias, cuando no abiertamente ilegales, fruto de años de fanatismo religioso (¡Cuándo sabemos nosotros de eso, después de cuarenta años de nacional catolicismo¡), toman la consideración de “diferencias culturales” o “especificidades étnicas”.

De estas reflexiones resulta esta entrada, a modo de declaración de principios, con voluntad de ser, como mínimo, la voz que clama en el desierto de la red. Y aunque solo la escuche yo, me será útil para no perder la memoria como tantos otros la han perdido antes que nosotros.

Gracias por vuestro tiempo.